Per què el jocs d’abans eren més especials i màgics que els d’avui en dia?

Hola de nou companys! Com ho porteu? Bé? Ressacosos? Plens de l’àpat del diumenge? Jo una mica de tot. I resulta que, mentre m’estava reposant de l’esforç que m’ha suposat acabar amb el menjar que hi havia a la taula, m’ha vingut al cap (com sol passar-me molt sovint), donar una viciada a l’anhelada i estimada màquina arcade que tinc a casa (ja us en parlaré més endavant). I mentre estava donant la medicina als enemics que em sortien al pas en el fabulós Viewpoint de NeoGeo, una pregunta ha creuat la meva ment: perquè els jocs dels 80 i 90 eren més màgics i especials que els d’ara? Perquè, quan abans adquiries un nou cartutx per a la teva consola, t’embargava una estranya i no obstant això molt gratificant sensació de triomf i alegria que no es pot comparar avui en dia? I de sobte m’he posat a pensar. I resulta que he trobat alguns motius que, al meu entendre, són els que més m’han convençut. A veure si us convencen a vosaltres també.

1. Tres monstres del entreteniment virtual.

La nostàlgia.

Doncs bé, el primer motiu que he pensat i que qualsevol aficionat als jocs retro pot pensar, i és molt normal, és que aquesta màgia que desprenien els jocs en aquells anys es deu a la nostàlgia: nostàlgia de quan érem uns nens que no mesuràvem molt més d’un metre d’alçada i ens quedàvem absorts i amb la boca oberta, totalment fascinats, en veure davant nostre un videojoc corrent per la pantalla d’un televisor “de tubo” dels d’abans o a través d’una inabastable màquina arcade, que pensàvem: Això és real? És tecnologia del futur? Com pot ser que una cosa que surti per una pantalla de televisor pugui ser tan genial i sorprenent? Feu memòria els més vellets de per aquí i desenpolveu els records d’aquells anys. A què sí? I tant que sí. Jo sé i vosaltres també, és clar, que en aquella època era així: somiàvem desperts desitjant tenir una d’aquestes consoles a casa i poder-la endollar quan et vingués de gust. Però si ja ens quedàvem flipats mirant les Hobby Consolas i les Superjuegos! Repassant i mirant una i altra vegada els seus reportatges, les fotos ingame impreses en fulls de paper, els catàlegs del mític Centre Mail de les últimes pàgines on se’ns mostrava el material que hi havia a la venta i que no podíem adquirir… Fins les revistes dedicades exclusivament als videojocs desprenien aquella màgica aura especial que les distingia de tot. Però és només la nostàlgia la que et fa sentir avui en dia que en aquella època els jocs eren més màgics? És que els nens d’avui en dia no senten la mateixa fascinació quan veuen un videojoc o no experimenten la sensació del desig de tenir una PS4 o un One a casa, tal qual ens va passar a nosaltres amb les Nes, Master System 2, Mega Drive i Super Nintendo? I tant que ho experimenten, estem parlant de nens i videojocs. Però no és el mateix. No. Des de qualsevol punt de vista, la nostàlgia no és l’únic motiu. Hi ha altres. Per exemple aquest:

El que significa i representa el món de les consoles i els videojocs per a la societat dels ’80 i ’90 i, per tant, la mentalitat d’aquells pares respecte dels videojocs.

I és que és veritat, sent a més un punt de gran inflexió en el tema que estem tractant. Avui en dia les consoles i els videojocs ja fa temps que estan totalment integrats en la societat i són una “cosa més”, són “una cosa normal” i formen part de la vida quotidiana de les persones. Ja no són una minoria com ho van ser en els ’80 fins a mitjans dels ’90. La societat fa temps que ha adoptat la cultura del videojoc com una part més de les nostres vides. En altres paraules: la societat està totalment acostumada als videojocs, el que permet una major facilitat a l’hora d’accedir a les consoles i els seus jocs. Abans no era així. En aquells anys, el fet d’anar a gastar-te unes 30.000-40.000 peles de l’època (uns 200-260 € avui dia però que si tenim en compte la inflació dels diners, aquesta pasta equivalia com a mínim a uns 350-400 € actuals ) en una Mega Drive o una Supernes eren un luxe i una exclusivitat que a la gran majoria dels pares d’aquells anys no només els semblava una barbaritat excessivament cara per a la butxaca, sinó que, a més, una cosa moderna i estranya, innecessaria i elitista. Us heu quedat amb aquestes paraules? Innecessaria i elitista. Tenir una màquina de videojocs a casa era una cosa que no entrava en els cànons d’aquells pares. Un clar exemple de la mentalitat de la gent d’aquella època en relació a tan innovador, modern, futurista i “estrany” entreteniment a casa, era quan els demanaves als teus pares una consola i el més normal era que et digués alguna cosa com això: estàs tu que ton pare va a gastar-se 40.000 peles per a que juguis a la maquineta cara la tele. O això altre: Un videojoc? I no trencarà això la tele? A veure si per endollar-lo a la tele la trencarà i encara la tenim… A algú més a part de mi li va passar una cosa semblant? Segur que si. Estic convençut, ja que era el que passava en la majoria dels casos: aquesta era la mentalitat predominant en aquella societat en relació als videojocs. Avui en dia, no ens enganyem, segueix sent un luxe, però els matisos han canviat molt: ara és un luxe que s’assumeix i s’adopta sense problemes perquè els videojocs ja estan integrats en la vida de les persones i és una cosa “normal” , passant a ser un element gairebé necessari en les nostres vides. Els videojocs s’han convertit en una de les més importants maneres d’entreteniment per a les persones a a casa seva. Per això ara, insisteixo i em repeteixo, malgrat que continua sent un luxe (perquè no ens és imprescindible per viure), és un luxe que s’ha convertit en gairebé obligatori tenir-lo a casa teva per a la teva diversió i entreteniment. Tu, ara vas i et fons 400 moniatos en una PS4 o en una One, i és el més normal del món. Ningú se’t queda mirant tot flipat, amb els ulls oberts de l’enveja, com si fos una cosa inabastable. A finals dels 80 i principis dels 90, quan a un dels teus amics, només a un entre tots, li compraven una MegaDrive o una Supernes, era com que es parava el món. Ja cap altra notícia era tan important com el fet que aquell amic teu havia estat premiat amb la sort de tenir una poderosa 16 Bits. Que et deies: serà cabró, li han comprat una MegaDrive, i jo m’he de conformar amb la clònica ja no de la NES, sinó de l’Atari 2600… I gràcies! En definitiva, aquest és un dels motius més importants de per què els videojocs desprenien aquella màgica aura que tant els distingia: la mentalitat de la societat en relació al món del videojoc, perquè et dificultava, i molt, l’accés a una consola de videojocs a la teva habitació. I és clar, quan una cosa escasseja i, a més, és tan desitjada com ho eren els videojocs en aquella època, aquesta cosa es converteix encara més especial i més icònica del que de per si ja era.

I un petit apunt: avui en dia, en molt casos, són els propis pares (evidentment els nens d’aquells anys) els que li compren la consola al fill gairebé sense demanar-li ells mateixos. No és el mateix això, que haver d’anar pregant als teus pares un cop i un altre cop i un altre cop que te la comprin, per acabar com estaves: sense consola. Canvia o no canvia? Òstia que si canvia, i tant que canvia!

2. Serà per manca de personatges?

La disponibilitat tecnològica per a les persones del carrer.

3. Que no tenieu prou en els herois de l’anterior foto? Hahahaha

La distribució i facilitat d’accés a les consoles i els seus videojocs.

Globalització i comunicació. Aquests termes i la seva implementació i millora en el dia a dia, han permès que actualment la distribució i el comerç entre els diferents continents del planeta sigui moltíssim més ràpida, més fàcil i més satisfactòria que abans (evidentment els mitjans de transport també han millorat) . I per què dic això? Fàcil. Molt fàcil. Ho vaig a exemplificar amb aquest exemple:

La tan estimada Mega Drive de Sega, es va llançar un llunyà 29 octubre 1988 al Japó, l’agost de 1989 als EUA i al Canadà i, finalment, al novembre de 1990 a Europa. O sigui, que quan al Japó ja hi havia gent que feia dos anys que li tustava de calent a la consola i la gaudien com a cosacs, aquí a Europa la gent esperant com a tontos per poder fer el mateix. Dos anys per començar a vendre la consola en el nostre territori! Dos anys posant-nos les dents llargues i rebent informació a comptagotes (no existia internet i els mitjans d’informació eren escassos) del que allí s’estava coent, el que augmentava encara més les ànsies i les expectatives davant les possibilitats que brindava aquell meravellós sistema. I així, amb totes les consoles en aquells temps fins a més o menys mitjans de la dècada del 2000. La treien al Japó, un any després a Amèrica del Nord i dos anys després i últims de tots, els europeus. Aquesta espera, aquest període de temps en el qual tu sabies que allò hi era, que tenies una lleugera idea del que era capaç de córrer perquè havies vist unes poques imatges concisament explicades en no-se-quina revista i la impossibilitat per poder aconseguir-ne una (recorda que llavors érem nens o adolescents, no adults) perquè no hi havia internet i havies de buscar-te la vida, tot això contribuïa al fet que entorn a aquells sistemes es creés una mena d’aura, com ho podria dir…? Com un aura mística que li donava aquesta màgia especial. No ho creus així? Jo penso que sí:

Sabies que existia.

Sabies que hi era al mon.

Sabies que eren pocs els que tenien una.

I sabies que era molt difícil, extremadament difícil en molts casos, aconseguir que els teus pares et compressin una consola d’aquelles.

I és clar, que no se m’oblidin els punts de distribució de videojocs al nostre país. En aquests dies, hi ha botigues especialitzades exclusivament en videojocs en molts llocs. Abans, havies de desplaçar-te a les grans capitals de província (Madrid, Barcelona, València, Bilbao…) si volies anar a una botiga especialitzada només en consoles i videojocs. I hi havia una o dues per capital! En els grans centres comercials també es podien trobar videojocs, però eren una petita secció dins de la grandiositat d’aquells llocs. Les botigues especialitzades escassejaven molt en aquells anys. Ara, en canvi, hi ha bastants punts de venda, tant en les grans capitals com en les ciutats més petites i menys importants demogràficament i que estan a poca distància amb cotxe d’on vius. Això cal tenir-ho molt present: no és el mateix, ni semblant, sortir al carrer i que passejant còmodament tinguis a pocs minuts i a unes poques cantonades de casa teva la botiga del Game, que haver de desplaçar-te seixanta o setanta quilòmetres per comprar una consola o un videojoc. Canvia molt. Moltíssim. I més encara si ets un noiet que va encara en bici. Gairebé res: ni diners per comprar, ni mitjà de transport per arribar-hi.

4. Ànsies i més ànsies. A les nostres ments això és el que passava, passa i passarà sempre.

El que representava tenir una consola a casa i els videojocs.

Sí, ja sé que estic donant voltes al mateix, però és que va tot relacionat. En aquests dies, tenim tal quantitat de material d’entreteniment lúdic, tant de consoles com de videojocs, que en una vida no ens dóna prou temps per jugar-los i acabar-los tots. Potser no ens adonem, però tenim emmagatzemats milers de jocs entre originals i emuladors: no apreciem el que tenim. En canvi, pel que fa a una cosa o algo que escasseja (com els videojocs al nostre país en els ’80 i ’90), aquesta cosa és més buscada i desitjada per tots i més significa per al que té una. Això era el que succeïa en aquells anys: els videojocs, ja ho he dit, eren una cosa minoritària i no era fàcil ni barat aconseguir material del bo. Un exemple? Com ja he esmentat abans, quan a un dels teus amics li compraven una 16 bits, es parava el món. Així. Sense més. Tot d’una, aquell amic teu es convertia en el centre d’atenció i d’enveja de la colla. El nou estatut que adquiria aquest nen a la vista dels altres nens era com de “puto amo”. Això també passa avui en dia, oi? Tots desitjàvem anar a casa d’aquell nen i poder gaudir de l’aclaparadora tecnologia que corria pels circuits d’aquelles màquines. I aquesta personeta, graciós ell, sabedor del que tenia i que tots volíem anar a sa casa,  et posava les dents més llargues quan anunciava al pati de l’escola que havia adquirit l’últim cartutx del Sonic, o del SuperMario, o del desitjat i super-admirat SuperButoden de la Snes (del qual ja parlaré més endavant); i les assegudes que es feien de nens a casa del propietari de la 16 Bits eren antològiques i irrepetibles: tots asseguts a terra, amb la vista fixa a la pantalla del televisor esperant que et toqués el teu torn per poder flipar amb aquells jocs inabastables per a la majoria. Qui dels que ha viscut en aquella època no ha passat per una d’aquestes situacions? Doncs molt pocs, és clar. Era el que passava en aquell temps: un la tenia i els altres anaven a casa seva.

Un altre exemple? Sóc d’una petita localitat valenciana d’uns 2.500 habitants, ok? Doncs en aquells anys 92 i 93, tenint jo en aquells dies 9-10 anys, si prenguéssim els nens i nenes de 5 generacions de nens, seríem aproximadament 150 xavals en total. I això perquè collons ens ho explica ara aquest tio? Doncs bé, d’aquests 150 nens i nenes, voleu que us digui quants eren propietaris d’una MegaDrive? Ja no d’una Supernes, que era més cara encara que la màquina de Sega (per descomptat, ni parlem de la Neo Geo); d‘una Mega Drive: amb els dits de les dues mans, i encara et sobraven, es podien comptar aquells afortunats nens… Sorprenent, oi? La diferència de nens que tenien una 16 bits dels que no la tenien, era brutal. A que avui dia passa el mateix amb les One, PS4 i PS360? I és clar, amb tan poques consoles presents, menys possibilitat de tenir més jocs als quals jugar i descobrir, a part que el desig de jugar amb elles mai minvava, més aviat el contrari. Aquest és un altre gran motiu de pes que ens indica perquè aquells jocs eren més màgics i especials: l’escassetat que hi havia i que dificultava que poguessis gaudir amb assiduïtat d’aquells videojocs.

5. Un dels títols més desitjats en aquella època. Es van arribar a pagar quantitats desmesurades per portar-lo de Japó, en versió NTSC, atenció!…Aaah, però va ser el primer gran joc de Bola de Drac.

Els jocs més superiors i brutals estaven a les sales arcade.

I ja per acabar, el súmmum d’aquells anys. El “tope gama” dels videojocs. La tecnologia més inabastable i impossible d’aconseguir: les màquines arcade.

I és que no és el mateix poder disposar a casa teva, des de la teva habitació, de l’últim crit en videojocs i jugar-los a la gana, que haver d’anar als recreatius de la cantonada a deixar-te la pasta per poder gaudir dels més impressionants jocs del món: insuperables, fantàstics, gràfics impossibles per a les màquines domèstiques, jugabilitat i rapidesa inigualables… i que a més sabies que era totalment impossible el poder tenir això a casa per al teu ús personal. És suficient per desitjar i somiar amb aquests videojocs? I tant! Per descomptat que era per això: Streets Fighters, Out Run, Xmen vs Street Fighter, Metal Slug, Tortugues Ninja, Aero Fighters, 24 Hores de Suzuka, Cadillacs & Dinosaurs, Neo Drift, Samurai Shodown, Blazing Star, Dungeons and Dragons… déu que records! Com no havíem de desitjar tenir aquests jocs? Eren el més meravellós dels videojocs del moment, i igual de inabastables. Us imagineu que avui en dia existissin unes màquines que fossin més potents que la One, PS4 i PC? Sí? I que per a jugar haguessis d’anar a un lloc especialitzat i deixar-te la pasta per poder formar part d’aquests mons virtuals?  A més, era una època en què cada videojoc que treien era més sorpresa, més novetat, coses que no s’havien vist o que superaven per molt el que havien tret abans. Avui dia la indústria del videojoc és molt diferent. Fa anys que no s’innova com es va innovar en aquells anys. Avui en dia es té la sensació que tot és més del mateix del que han estat fent els darrers anys (CoD, Fifa, Assassins, Forza, GT, GTA…) És o no? Allò també et deixava més impactat, ja que molts d’aquells jocs i les seves mecàniques eren nous i era apassionant descobrir-los i jugar-los quan els tenies davant sense previ avís (no hi havia ningú que t’informés sobre els llançaments arcade ni de les màquines que podries trobar-te al dia següent al saló recreatiu del teu barri o poble).

Finalitzant ja, dir que la inalcanzabilitat pel que fa a aquells jocs arcade també és un altre factor important que aclareix perquè són més màgics els jocs retro. I és clar, a això també contribuïa, i molt més del que molta gent es pensa, la desinformació i dificultat que hi havia per saber de tots els videojocs que venien i havien (que havia moltíssims que no sortien del Japó). Avui en dia, pam! Al youtube! I de seguida a veure un vídeo d’aquest joc que t’interessa. A l’instant. Quan et vingui de gust. Ho veus en moviment, veus el que ofereix i pots decidir comprar-ho o no. Durant les dues dècades de domini arcade, molt poques van ser en veritat les vies d’informació que permetien saber alguna cosa dels videojocs que s’estaven preparant o dels videojocs que partien la pana en el moment en els salons arcade; és a dir, informació pràcticament nul·la al respecte.

I ja que trec el tema de la informació. On havíem d’anar en aquells anys a buscar una mica d’informació sobre els videojocs? Internet i Youtube no existien (encara faltaven uns quants anys per això). A les revistes, és clar. Que records! Hobby Consolas, Superjuegos, Nintendo Acción, Todo Sega, Micromanía… les seves cridaneres portades copaven immediatament la nostra atenció des de la prestatgeria del quiosc després de setmanes d’aquesta ansiosa espera davant l’arribada d’un nou número, l’olor que desprenien quan les tenies entre les teves mans alhora que la teva ment bullia d’excitació al imaginar el que anaves a trobar entre les seues inigualables pàgines, les promocionals cintes VHS de Sega o de Nintendo amb exclusives imatges en moviment dels seus videojocs… vesprades i vesprades repassant aquelles pàgines plenes de meravelloses imatges de videojocs, sol o amb un amic. I aquelles cintes, quantes vegades les vam posar i les vam veure? És clar, si és que era el youtube d’aquella època! Eren l’única manera de poder veure els videojocs en moviment sense tenir la consola. Com han canviat les coses. I això per als videojocs de consola, perquè per als videojocs arcade era més difícil encara, ja que no hi havia pràcticament res on acudir per a buscar informació, almenys a Espanya.

5. El rei de la lluita a les sales arcade. HADOKEN!!!

En fi, que si es diu que els jocs d’abans desprenien més màgia i eren més especials i desitjats que els d’avui en dia, crec que aquests motius influeixen en gran manera en aquest aspecte tan “especial” dels jocs retro i que és el que fa que, almenys en el meu cas, els adori i els apreciï tant. Més que els de nova generació. Això no vol dir, ni molt menys, que no m’agradi rebentar uns quants enemics al Gears of War, o fer algunes carreres pilotant en Forza o F1, o descobrir nous horitzons en el Mass Effect. Això es tota una passada! Però tots aquests jocs d’ara no podran tenir mai l’encant, la màgia i aquesta aura de distinció i exclusivitat de la qual fan gal·la els jocs retro.

Per això, gràcies a la conjunció d’aquests motius, quan adquiries un cartutx per a la teua Mega Drive, Super Nes, Nes, Master System i fins i tot de la Game Boy o la Game Gear, t’envaïa aquella incomparable sensación de triomf i d’alegria que t’omplia tot i et feia ser el nen més content del món.  Ens veiem!!!

Us deixo aquí baix dos enllaços de videos comercials de Sega i Nintendo que van regalar a la Hobby Consolas allà pels anys 92-93. El youtube d’aquells anys!!! jajajaja Gaudiu-los!!

La ley del más fuerte (Sega)

https://youtu.be/5YRvuwHrYpI

Pura dinamita (Nintendo)

https://youtu.be/99p7kIhOBxA