Beers & Battlemaniacs

Jugar a jocs retro avui dia. Frase recurrent d’aquest blog, eh? Bé, aquesta vegada ho faig amb motiu. Els germans® que nem xerrant per aquí (en Marc i jo) ens vem proposar un repte que venia de molt temps enrere, de quan “Mario 64” com a molt sonava a castell del món 6 del primer Mario (nerd award). Aquesta entrada té bastant d’autobiogràfica (al final no deixem de ser un blog, saps?). Costa una mica perquè al llegir-ho no ho viuràs de la mateixa manera que natres, però ei, llegeix-nos coi!

El Battletoads in Battlemaniacs és un joc mític de la nostra infància, de la Super Nintendo. Beat ‘em up, 2 jugadors simultanis, scroll lateral. Bé. Com un Final Fight d’amfibis. Ens el vam comprar per uns quants milers de pessetes (com sona, eh!), i per desgràcia mai ens el vam passar. MAI. Si en saps una mica del tema, coneixeràs que aquest joc és DIFÍCIL de collons. Ara és quan t’hauria de passar un enllaç al nostre curradíssim anàlisi del joc, però per desgràcia no n’hem fet.

Gràcies, Rare

Podríem dir que en general la dificultat és molt alta, però hi ha un nivell, un en concret, que és una de les obres més frustrants creades mai. Fins i tot algú n’ha creat un GIF totalment representatiu:

Total, que un dia li vaig dir al Marc que hauriem de fer això: quedar per a jugar al Battlemaniacs, però a més a més, jugar-hi un xic borratxets (no fem apologia, només informem). Ell va acceptar de bon grat, així que hem anat quedant bastants dies per a jugar-hi. La idea és que quan ens l’aconseguim passar, ens tatuarem un dels logos del joc a la cama. Imagina com ens frustra el tema, que hem arribat a aquest objectiu. Inflingir dolor físic als nostres cossos com a recompensa a haver patit dolor virtual.

Aquí hi havia una imatge, que era una merda, però la vaig posar igualment perquè vaig trigar una mica en fer-la… però era tan dolenta que wordpress l’ha borrat 😀

Vam començar jugant al cartutx fotut a la RetroN5, i cada un amb un mando de SNES. Hi vam estar jugant durant molts nivells sense problema, fent savestates cada poca estona. Ah, això pot haver-te causat una mica de vergonya aliena, de l’estil “què tramposos, així qualsevol es passa el joc, carregant cada vegada que em matin fins que l’acabi”. Sí, molt bé, no et falta raó. Però pensa que:

• Hi juguem tajes
• Hi juguem a dos players, així que la dificultat es duplica (si un la caga, els dos la caguem)
• Hi juguem tard per la nit i a aquella hora ja ens falla l’energia

Come to me, bitch!

Tenint tot això en compte, hem de dir que ho estem fent prou bé. Els primers nivells passats sense problema. El nivell de les naus dins el puto cervell, frustrant com mai, però també passat. On ens hem encallat, és al nivell que et persegueix una merda de rata (no una caca, sinò com a adjectiu). Dels 5-7 B&B que haurem fet fins ara, calculo que més de la meitat els hem dedicat a aquest nivell de merda. Que veus gameplays a YouTube i dius “coi, què fàcil” però no sé què passa que a nosaltres ens enganxa constantment. És desesperant. Fins i tot hem canviat de plataforma, hem tornat a començar el joc a la RaspberryPi + Recalbox (mireu com en va montar una en Toni aquí!), i bé, tot i que això va ser a l’última sessió, de moment pinta una mica millor. Ja veurem com evoluciona el tema.

Va costar… vam patir… ens vam veure superats per un videojoc… Però per fi, senyors, senyores, gats, gates… ens hem passat el joc!! La clau al nivell de la merda de rata era fer-ho bé des del principi per a que no ens enganxés al final! El següent nivell era prou fàcil, i l’enemic final una vergonya comparat amb la resta del joc! yuhuuuu!

Ja tenim l’excusa per a destrossar-nos una mica més la pell!!!

Les nostres cares després de passar-nos el joc

Bé, com no sé què més dir-vos, em dedicaré a comentar una mica cada pantalla:

Primera: eliminar truges negres, esquelets i un monstre de pedra, facileta. Sobretot perquè és la que més hem repetit i jugat, juntament amb la següent.

Segona: vas baixant pel tronc d’un arbre buit, habitat per bèsties com les de les imatges, a més d’unes mosques i poca cosa més. Un passeio.

Tercera: puta merda que vam repetir més de 200 vegades, no exagero. Vull dir, la pantalla com a tal està currada i mola. Però és TAN difícil que arriba a fer ràbia. La part final, que és una sequència rapidíssima del que veus a la foto i has d’anar-ho esquivant, frustra moltíssim. Nosaltres anavem carregant savestate cada dos per tres, mai de la vida ens l’hauríem passat amb les vides normals del joc. Ni amb taja ni sense taja, eh? xD

Quarta: el Marc mort a la foto de l’esquerra. Qualsevol cosa era fàcil després de passar-nos la tercera pantalla. Vam trigar, però meh, distreteta.

Cinquena: odiosa, lo pitjor. Ens va fer canviar de sistema pensant que hi havia algun problema amb la RetroN5. Has d’anar prement la direcció just quan canvia a la pantalla. Vull dir, al segon pantallassu just hem pitjat cap avall, i així. Si no ho fas just a temps, perds un xic d’avantatge amb la rata, de manera acumulativa. Per tant, a mitja pantalla ja et trepitja els talons i et talla en dos. Terrible. Ens va crear trauma real, de les vegades/dies que ho vam intentar sense èxit.

Sisena: un passeio, no ens va costar pas gaire. A més anavem motivadissims per haver-nos passat l’anterior. Aquí ens perseguia la rata i havíem de nar baixant per aquesta especie de torre. Quasi una barreja de la segona i cinquena pantalla xD

Pel que veig no vam fer screenshot de “l’enemiga final”. Ho escric entre cometes perquè va ser ultra-fàcil, no mereix ni l’adjectiu de ‘final’. Així que us deixo pantalla de la dolentota i una del final sense spoilers.

I això és tot amic lector!! Estem molt contents d’haver-ho aconseguit, i de tenir excusa auto-imposada per al següent tattoo! hahaha!

I AQUI ELS TENIM!! 😀

Beers i Battlemaniacs, literalment