Dragon Ball Z Superbutoden…per fi Goku es convertí en videojoc.

• En primer lloc, al 1993 ens trobem en un moment crucial en la història dels videojocs. En aquella època s’estava vivint un dels moments més candents i recordats de la indústria del videojoc: a part de la ferotge i famosíssima guerra sense quarter que s’estava lliurant entre la Mega Drive i la Super Nintendo a força de genialitats en forma de videojocs i d’unes campanyes comercials agressives com no ha tornat a succeir, estàvem en un dels moments de més apogeu que mai hagi conegut el mercat de l’entreteniment virtual. Els videojocs s’estaven posant de moda a la societat, estaven en plena corba ascendent i eren el boom del moment: havia arribat l’hora, la seua hora, de començar a consolidar-se seriosament com un dels entreteniments domèstics més importants que mai a conegut l’ésser humà. La NES va tornar a obrir les portes a les consoles domèstiques a les cases. I les 16 Bits havien recollit aquell llegat, elevant el que havia aconseguit la NES a límits insospitats i, de passada, preparant a la societat per al que suposaria l’aparició d’un altre monstre: la PSX.
• En segon lloc, també ens trobàvem en el punt àlgid i de més repercussió d’un altre fenòmen que havia arrasat per tot arreu i que era seguit ferventment per milions de fans de tot el món: Bola de Drac. La bogeria que s’havia apoderat entre la gent jove per les aventures d’aquell nen amb cua que practicava arts marcials i viatjava a bord d’un núvol volador a la recerca d’unes boles màgiques que concedien un desig mitjançant l’aparició d’un brillant i gegantí drac verd , havien traspassat totes les fronteres fins a tocar els cors de milions i milions de persones de tot el globus terraqui. Tanta va ser la força amb què es va introduir Goku en les nostres vides, que va arribar a convertir-se en gairebé una religió jajajaja i va crear a tota una legió de seguidors que devoraven amb ànsia tot el que sortia al mercat i que tingués a veure amb Bola de Drac: la sèrie de televisió, còmics, adhesius, figures, patacons, samarretes, cromos…i videojocs. Sobretot videojocs. Cal reconèixer-ho, cap altra sèrie de dibuixos animats o manga (tan de moda en els 90) ha arribat als límits que va establir Bola de Drac al seu dia. I sí, jo també vaig ser (i sóc) dragonballmaníac jajajajaja.
• I per al tercer i últim fenòmen, hem de viatjar a 1991. Sí, ho heu endevinat: Street Fighter II. El rei de la lluita. El joc que va canviar per sempre els jocs 1 vs 1 i els va posar de moda, elevant el gènere al més alt en aquella època, tant en els recreatius com a les llars. I es que, el que no ho va viure no pot saber-ho, clar, però el Street Fighter II era a principis dels 90 una mena de deïtat dels videojocs: intocable, insuperable, brutal, tècnicament sorprenent, gràficament acollonant…segueixo? jajajajaja. Gràcies a aquest joc, la gent va començar a sospirar i desitjar els jocs 1 vs 1.

2. Que millor manera de començar el joc que revivint l’èpica batalla entre Goku i Cor Petit.

Bé, doncs amb la conjunció d’aquests tres grans fenòmens, va aparèixer al país del sol naixent, allà per març del 93, el cartutx Bola de Drac Z Superbutoden per a la Super Famicom de Nintendo. Per als aficionats als videojocs i que a més eren fans de Bola de Drac, aquest cartutx significava…bé, no trobo la paraula per a definir-ho exactament sense deixar anar una gran “taco” malsonant jejejeje. Ho era tot. Va ser una pujada brutal. Com si haguéssim reunit les 7 boles màgiques i el mateix Shen Ron ens hagués concedit un desig jajajajaja si si, aquells més joves podeu riure, però el que estic dient és ben cert. Un joc de lluita 1 vs 1 al estil Street Fighter II per a un sistema de videojocs domèstic que amb tanta força estaven pegant entre la gent jove? I que a més et permetia controlar al Goku, Cor Petit, Frezzer, Vegeta, A18, Cèl·lula…i realitzar kamehamehas i fins i tot la Bola Genki? Collons, a qui havia de matar per aconseguir un? jojojojo Matar el que es diu matar, a ningú. Ara, la gràcia que va fer quan es va saber que no sortiria del Japó…això sí va ser per matar algú. A causa d’això, la gent que desitjava poder gaudir del joc (que eren moltíssims) i que s’ho podia permetre (que eren moltíssims menys) no van veure cap altra solució, per tant les comandes dels Superbutoden importats directament des de Japó van començar a realitzar-se…a preu d’or, esclar. Perquè clar, el joc havia de venir acompanyat de l’adaptador per a jocs NTSC, arribant a costar els dos articles unes 20.000 peles de l’època, que avui en dia podrien ser perfectament uns 250 €…barat per a un videojoc, oi? I no obstant això, la gent ho va fer. Era, o no era bogeria el que va significar aquest cartutx per a la gent de l’època? I és que no era per a menys: videojoc domèstic d’alt nivell, joc al estil Street Fighter II (el rei de la lluita) i Bola de Drac com a carta de presentació. Ala, a salivar s’ha dit jajajaja. Sort, eh, encara sort, que la gent de Bandai es va adonar d’aquella bogeria i va decidir que llançaria el Superbutoden en territori europeu sota la versió PAL. Allò es va fer realitat un llunyà 30 novembre 1993, si no em falla la memòria. Tot i això, sobre tenir-lo disponible en territori espanyol, el joc costava la gens menyspreable xifra de 16.000 pessetes…bah, la paga d’un cap de setmana … d’un cap de setmana rere l’altre durant mig any jajajaja.

3. Quan es van veure les primeres imatges de Goku realitzant el Kamehame, la gent va caure rendida davant el Superbutoden.

L’apartat tècnic del joc és soberbi (parlo en present però tenint en compte l’època en què va sortir jejeje). És cert que és més lent que el Street Fighter II (era el joc referència i tots es comparaven amb l’Street Fighter II), però cada personatge té els seus propis cops (alguns trets directament de la sèrie) i combinacions de cops seguits que no tenia Street Fighter II i que es realitzen a velocitat de vertigen, cosa que augmenta la seva espectacularitat. A més, compta amb un apartat que cap joc de lluita tenia en l’època: les màgies i poders dels personatges de Bola de Drac. Ser el primer joc que et permetia realitzar els Kamehamehas de Goku o Gohan, el Makenko d’en Cor Petit, el Final Flash de Vegeta, la Bola Mortal de Frezzer, el Foc Infernal del A16 i fins i tot la Bola Genki, era, amb perdó, l’ostia . És que era flipant. Un dels grans atractius del joc i pel qual la majoria ens vam quedar amb la boca oberta, incrèduls d’allò jajajaja. I a sobre, va ser pioner amb la inclusió del famós Split Screen, recordeu? Allò ens permet poder allunyar-nos de l’oponent, fent que els escenaris siguin més grans, poder realitzar els atacs energètics i fins i tot recuperar-nos una mica si ens havien estat donant estopa de la bona jajajaja. I per saber on som exactament, un petit radar sota de les barres de vida i energia ens mostra mitjançant dos petits punts la ubicació dels dos lluitadors; i si estem ja molt a prop, la línia que separa la pantalla en dues passa del negre al vermell, senyal que ja estem molt propers. El sistema de combat no és tan profund i directe com el del Street Fighter II, però no per això és dolent. Tot el contrari. És un sistema diferent, amb els seus més i els seus menys, però diferent: és una mica més pausat, no tan directe (el split screen et permet allunyar-te i “agafar aire”), i en la lluita cos a cos no és tan complet i jugable com el Street Figher II. Però té els atacs energètics que, a part de ser espectaculars i llevar un bon tros de vida de la barra del teu oponent (o la teva), t’obliguen a gestionar l’energia per a llançar-los i, no menys important, per repel·lir els del teu oponent . Pots lluitar en l’aire o al terra i, encara que no arriba a l’excel·lència del Street Fighter II, al cos a cos no és per a res un mal joc i has de ser hàbil per colpejar i defensar-te, ja que si no estàs al lloro, et fonen. I a més, el joc és difícil. Però difícil, eh? En mode normal ja et posa contra les cordes més fàcil del que un s’espera, i en el mode difícil vas a tenir que espavilar-te ben de pressa, perquè sinó et veuràs besant el terra mooolt aviat. Gran adicció i bona jugabilitat. A per ells nois!

4. Vegeta contra l’A18, i en el mateix lloc on va ocórrer originalment. El joc és fidel a la sèrie. Tot un èxit en la seva època.

Els gràfics no és que siguin del millor de la Snes. Els “fondos” són bonics i reconeixibles immediatament, ja que estan trets directament de la sèrie: el Torneig d’Arts Marcials, l’erm rocós de Goku contra Vegeta, la carretera de Vegeta contra A18, Namek, el Torneig de Cèl·lula, l’habitació de l’Espai i el Temps…però no destaquen especialment, ja que podrien haver estat una mica més treballats. Destaquen més els gràfics dels personatges, grans i amb bons colorits i detalls que els fan agradables a la vista. Sense cap dubte, al 93 era tota una passada poder contemplar els personatges de Bola de Drac perfectament pixelats a la pantalla de la teua televisió, i van ser un luxe i un privilegi que només els usuaris de Snes van poder gaudir en aquella època. A més, en les picabaralles de “la meva Supernes és millor que la teva MegaDrive i viceversa”, una de les bases que solia utilitzar-se per part dels propietaris de la Supernes era precisament els Superbutoden, que sempre van ser superiors al llançat en Mega Drive i, en el cas d’aquest Superbutoden, ni això, ja que en aquell moment encara no hi havia ni notícies del “Appel du destin” per a la 16 Bits de Sega, de manera que als segueros no els quedava altra que aguantar-se l’enveja…i que enveja! I és que el Superbutoden va calar profund en la comunitat consolera.

5. Lluitar a Namek amb Goku convertit en el llegendari Super Guerrer contra el tirà Frezzer era una de les coses a les que molts aspiràvem algun dia. El Superbutoden va ser el primer a oferir-te un cara a cara en temps real. Renoi que records!!

La música introduïda en el joc està bastant bé. Com sempre, en els jocs de Bola de Drac no hi ha ni rastre de la BSO original, i aquest no és cap excepció. Però encara que no sigui l’original, cal reconèixer que la que es va triar per acompanyar al joc està força bé. Les melodies sintetitzades per l’avançat xip de la SuperNes sonen genial i enganxen, acompanyant a l’acció perfectament i no desentonant en el ritme de les batalles que es lliuren a la pantalla del teu televisor. I el que no és menys important: que encara que estiguis una bona estona jugant, les melodies no cansen, el que és tot un encert. En aquest aspecte, els senyors de Bandai crec que van fer una bona elecció. I el so dels cops, petits atacs energètics i caigudes ratllen a un gran nivell, encara que menys que els dels atacs especials. Aquí sí que destaca el joc: el so que envaeix les teves orelles mentre el teu personatge està acumulant l’energia del cop especial és absolutament genial. M’encanta, de debò. És un atac especial, i ha de sonar especial. I renoi que si ho van aconseguir. Així mateix, el que també és un èxit és que les veus digitalitzades dels personatges, completament en japonès, sembla que siguin les originals de la sèrie emesa a Japó, de manera que els crits que llancen els personatges durant el joc i quan realitzen les màgies et permeten gaudir d’una cosa tan original i fidedigna com això. I encara que no sé si són les originals de la sèrie (no ho he pogut corroborar), sonen de mort jajajaja. I que una cosa tan fantàstica, te la oferissin ja per aquell any 1993…sense paraules. Pel que fa a l’aspecte sonor del joc, brutal.

6. Encara que falta la 2a forma de Cèl·lula, el planter de personatges per a l’època era més que correcte.

El joc ofereix tres modalitats de joc, clàssics a més no poder i que en l’època van ser més que suficients: el mode versus (per a lluitar contra la màquina o un amiguet i, de passada, mostrar de que era capaç el Superbutoden), el mode torneig (també una novetat original), i un fidedigne mode història amb dos finals diferents: un estàndard i l’altre que era el final bo. Per veure el final bo, havies de completar el mode història lluitant amb els personatges que ho van fer en la sèrie i sense perdre cap combat…jejejeje si ja era complicat passar-t’ho i veure el final estàndard, més encara era (i és a dia d’avui clar) passar-t’ho sense perdre cap combat. Però clar, aquest segon final et permetia seguir el fil de la història original: sortia Satan, Cèl·lula el fa desaparèixer amb només mirar-lo, Gohan derrota a Cèl·lula, Cèl·lula s’infla, Goku el porta al planeta de Kaito…i torna a aparèixer Cèl·lula amb més poder encara…aquí, tio, sí que es van passar…perquè el mascle no és difícil, és dificilíssim…fotre com reparteix el cabró jajajaja en serio, si arribeu a aquest punt, comprovareu el que és el veritable poder de Cèl·lula. Tot un repte i una mostra del que és un “final boss” ben fotut amb totes les de la llei jajajaja. No cal dir, que aquest mode història era el mode per excel·lència del joc, ja que t’ofereix un veritable repte i hores de lluites, màgies, botons apallissats i pensaments i paraules obscenes cap als nostres oponents jajajajaja, i el joc s’allarga encara més al sumar-li els altres dos modes de joc. El que s’ha dit, per a l’època en va sortir, més que suficient.

7. No va calar entre els fans com sí ho va fer Frezzer, però hi ha que veure que complicat és Cèl·lula de derrotar en aquest Superbutoden.

En fi, que encara que el joc era car que no vegis, i que al seu dia es van arribar a fer veritables bogeries com portar-lo de Japó en versió NTSC juntament amb l’adaptador, a preu d’or (i penseu que en aquells anys no estava tot tan globalitzat com avui en dia, ni hi havia internet per buscar còmodament des de casa), el joc valia la pena. Evidentment, que valgués la pena no justifica que  s’arribessin a pagar per ell aquestes quantitats, ni que el seu preu en versió PAL fora de 16000 peles, però bé, molts altres jocs de SuperNes també costaven aquelles quantitats elevades, era el preu que calia pagar en l’època per gaudir dels gràfics, sons, colors i potència que oferia la Super Nintendo. I una cosa va quedar clara: Bola de Drac era un immens iman que atreia amb inusitada força grans quantitats de fans, i per descomptat, de diners. I és que, que en aquells anys d’elevació dels videojocs, un joc et permetés controlar a Goku, Vegeta, Cel·lula, Frezzer, Cor Petit, Gohan, A18, A16, A20, Trunks…era una cosa increïble. I a més poder-los controlar convertits en llegendaris Super Guerrers! O potser heu oblidat el que representava la figura del llegendari Super Guerrer i la repercussió que va tenir, que fins i tot Sega va convertir al Sonic en un eriçó daurat que podia inclós volar? El Super Guerrer, el poderós lluitador de cabells rossos i ulls blaus que feia tremolar el planeta sencer amb el seu poder…jajajaja llàstima que la sèrie agafés la dinàmica que va agafar de pujades de poder exagerades i impossibles, però en fi, aquesta és una altra història jejejeje. Senyors i senyores, si us agraden els jocs de lluita i, si sobretot sou fans de Bola de Drac i encara no l’heu jugat, us recomano encaridament que el jugueu. I si sou curiosos, podeu trobar algun truc que us permeti jugar amb tots els personatges del joc sense haver de passar-vos-el jajajajajaja. Vinga, fins la pròxima!