MEGA DRIVE, LA LLEI DEL MÉS FORT.

Hola oldschoogamers, com esteu? Preparats per a un nou i inigualable retro-reportatge dels Old School Games? XD És clar, com no! Si són els que més ens molen! Ho estàvem desitjant amb tot el nostre ki! Jajajajaja, i després d’aquesta empenteta d’autoestima (gràcies per la vostra comprensió XD), anem al rotllo, al que ens interessa de veritat, perquè ja estem de nou per aquí donant la tabarra. I per això, res millor que donar la benvinguda a una nostàlgica època de tardor que amb aquest nou article que reprèn la sèrie de reportatges sobre les consoles que van donar vida i forma a la qual es coneix com la quarta generació de consoles o, el que és el mateix, les mítiques i estimades consoles de 16 bits. Bé! Fa unes setmanes us vaig parlar d’una petita però gran consola, la PC-Engine o Turbografx. Després del repàs a la màquina de NEC, li toca ara el torn a una de les consoles més mítiques, més recordades i més estimades per la gent que va viure aquella època, un autèntic objecte de cult per als aficionats: Mega Drive. Però atenció, ¡per què estem d’aniversari! Sí, amics i amigues, d’aniversari. No, no és l’aniversari del Marc o del Jon XD. Just avui, en el dia en què publico aquest article, la nostra més estimada i estimada consola de Sega compleix anys, vint i vuit (28) anyets res més ni res menys. Felicitats! I aquest nostàlgic repàs a la història de la Mega Drive, un dels primers (sinó el primer) dels majors desitjos de la nostra infància, és el meu petit i humil regal a tan grandiosa i ben parida màquina de videojocs. Benvinguts al pròxim nivell.

Una mica d’història dels vuitanta.

Tal dia com avui, un 29 d’octubre però de l’any 1988 (ahí és res), ni més ni menys fa gairebé tres dècades, Sega llançava al Japó la primera consola de 16 bits de la història, Mega Drive. En aquells anys, tots sabem més que de sobres a hores d’ara, que Nintendo dominava el mercat mundial de les consoles domèstiques amb una superioritat i una claredat aclaparadora i incontestable. Tant va ser així, que en Sega tenien més que clar que si volien fer-li front a la gran N havien de ficar tota la carn al foc i anar amb tot el que tinguessin i més, jugant-s’ho tot a una carta. I aquesta carta, Mega Drive, per sort per Sega i per als jugadors, va resultar ser un as en tota regla.

Tot i que la molt estimada per aquests territoris Master System II fos superior tècnicament a la NES, la pionera i “salvadora” de la indústria consola de 8 Bits de Nintendo va resultar ser un rotund èxit (en part gràcies també a la mà dura que Nintendo exercia sobre les companyies desenvolupadores, que només podien programar per a la consola gris de Kyoto), regnant sense discussió i amb superioritat al Japó i els EUA, i arribant a copar més del 90% del mercat en els dos països. Acollonant, no? Només a Europa i a Amèrica del Sud va poder Sega fer-li front a Nintendo, permetent a la Master System II ser molt més que un intent fallit per part de Sega i, de passada, crear una fidel legió de seguidors en aquests dos territoris que van ser com una bombolla d’oxigen per a la companyia.

Exercici empàtic: intenteu posar-vos per uns moments en el lloc dels màxims dirigents de Sega a finals dels 80: com o què podem fer (en japonès, és clar XD) per lluitar de tu a tu contra l’incontestable domini d’una Nintendo que acapara gairebé el 100% dels mercats més importants del món? Eh? I sense oblidar l’aspecte següent: la NES de Nintendo s’ha convertit de manera predefinida com l’eix central de les consoles, és a dir, l’estàndard. La imatge d’una NES és el primer que ve al cap quan un pensa en una consola. Resumint: cal crear una consola capaç de tombar aquest estàndard.

Realment aquell desafiament era una dura prova. És clar, a hores d’ara i amb la visió que ens dóna el poder veure el temps passat des del present, la resposta està molt clara, no? I si no, no hauries d’estar llegint aquest article XD. Bromes a part, suposo que aquest tipus de preguntes difícils i moltes altres de tarannà similar van haver de formular en la seu central de SErvice GAmes. La papereta, per descomptat, no era gens fàcil de solucionar. La posició de privilegi de Nintendo a finals dels ’80 era pràcticament inamovible i espantava a qualsevol. La NES era la NES, i el seu excel·lent catàleg de jocs un enorme reclam per als jugadors. No hi havia qui li bufara l’orella a Nintendo en aquell temps, i menys en els mercats nipons i nord-americans. I a més, i per si fos poc, l’any 1987 aterrava al Japó amb gran força una altra competidora, una autèntica bèstia en el seu temps que va atreure cap a ella a un gran nombre de jugadors nipons: la PC-Engine. La premissa era clara per Sega: o s’espavilaven, o s’espavilaven. I gràcies a aquella exigència, la companyia va posar a treballar a màxim rendiment la seua central de les meravelles.

Creant un objecte de culte.

Sota la supervisió de les brillants ments d’Hideki Sato i de Masami Ishikawa, es va decidir finalment que el hardware que havia de donar vida a la Mega Drive i amb el qual es crearia la màgia, tingués com a base els majors èxits de la companyia; i aquests èxits estaven, com no, en els salons arcade. Sí, he dit màgia XD, ja que per entendre bé aquell moment (ja sabeu que sòl remarcar aquesta dada crucial i importantíssima, tot i que em em digueu pesat, però el que no l’ha viscut no ho sap), no oblidem que en els anys ’80 la tecnologia punta en aparells electrònics per a la llar era força inaccessible perquè era molt cara i per això no estava a l’abast de la majoria; i d’altra banda, el concepte o imatge que la gent tenia sobre els videojocs i el lloc que aquests ocupaven en la societat no era ni de lluny com avui, doncs llavors eren vistos com una cosa molt futurista i súper avançada per l’època, a la vegada que minoritaria i molt exclusiva (dóna’m cash!! xDD), motius suficients pels que a la gran majoria els videojocs fossin una cosa tan tremendament sorprenent, tan asombrosa  i poc menys que màgica.

I per Sega no podia ser d’una altra manera, ja que no existia millor possibilitat en aquell moment, tecnològicament parlant: si volien arribar de veritat al cor dels jugadors, el hardware triat des del qual s’erigiria la columna vertebral de la futura consola reina de Sega, no va ser altre que el de la triomfant, molt poderosa i tremendament coneguda placa base Sega System 16. No hi havia mitges tintes possibles. Sega havia de colpejar realment fort si volia que la seva flamant Mega Drive fos un objecte realment desitjat i cobdiciat, arribant així, a través d’una imatge de avançadíssima i sublim tecnologia, a les llars de tot el món. I per aconseguir-ho, van decidir molt encertadament ser la primera companyia de la història en llançar un sistema d’entreteniment domèstic de 16 Bits, molt ben recolzats per la seva mimada Sega System 16, placa sota la qual corrien sorprenents videojocs mundialment aclamats com Out Run, Súper Hang on, Space Harrier, Shadow Dancer, Altered Beast o Golden Axe entre d’altres. I vaja que si ho van aconseguir! Amb aquest material entre mans, extrany hagués estat que no hagués tingut èxit, no creieu? Però arribats a aquest punt, he de fer referència a alguna cosa important. El hardware de la Mega Drive no era exactament com el d’una Sega System 16 (com alguns van arribar a afirmar en aquells anys), ja que realment era una Sega System 16 “descafeïnada” i amb menys capacitats que la placa original (van substituir certs components principalment per abaratir costos), el que evidentment va repercutir negativament en les conversions que van aterrar a la 16 Bits domèstica, menys sublims que les versions arcade. Però encara que fos inferior tècnicament, tot i així seguia sent un hardware amb una arquitectura i components meravellosos i punters per l’època, ja que comptava amb el famosíssim i arxiconegut processador Motorola 68000 de 16 Bits com a unitat primària i un Zilog Z80 de 8 Bits, bàsicament com a processador de suport per als sons. Vegeu aquí les principals diferències entre la Sega System 16 i la Mega Drive:

Font: http://segaretro.org/Sega_System_16

I sense comptar també les diferències existents en la memòria RAM Principal, RAM per a Vídeo i RAM per a so. Evidentment, i encara que en les seves entranyes habités “gairebé” una Sega System 16 (la configuració o esquema es va usar tal qual o molt semblant per a la creació de la inabastable Neo Geo, per si no ho sabíeu), la Mega Drive era inferior a la placa recreativa. I encara que les CPU corrien a menys velocitat i patia certes mancances importants pel que fa a la placa original, el que albergava la consola de Sega en el seu interior ja era un hardware molt competent, que va ser el que li va permetre l’arribada de conversions realment molt bones en aquells anys (Golden Axe va ser en el seu moment poc menys que arribar al Nirvana) de les més famoses franquícies de Sega que pul·lulaven pels recreatius de mig món, oferint als jugadors experiències arcade com mai havien tingut en les seves llars. La bèstia estava a punt i preparada. Era el moment d’arribar als cors dels jugadors.

El secret de l’èxit: grans títols i soroll, molt de soroll. La rebel·lia de Sega en la seva màxima expressió.

Malgrat que va ser el primer sistema de videojocs domèstic de la història en comptar amb una potent CPU de 16 bits, els seus inicis no van ser gens fàcils ni esperançadors, ja que no va gaudir de l’èxit esperat al seu país natal, Japó. Per què al seu propi país, territori consumat de devoradors massius de videojocs, arròs i manga, no va tenir l’èxit esperat tan excel·lent i potent sistema? Bé, pot ser que aquests quatre motius fossin prou rellevants:

• Al país dels dibuixos manga (adoro aquells finals ’80 fins a mitjans dels ’90, ja que vaig créixer veient moltes sèries nipones, gràcies en gran part a TV3), la que portava la veu cantant era Nintendo i la seva incomptable legió de fans i seguidors , i Sega, malgrat que comptava amb un gran prestigi en els salons arcade, no era una companyia a tenir molt en compte pel que fa a consoles domèstiques. Per això mateix, la majoria de jugadors nipons que tenien una NES van preferir continuar amb la seva fantàstica 8 Bits de Kyoto (el catàleg de jocs era inigualable per varietat i qualitat), i esperar dos anys fins a novembre de 1990 a la nova creació de la gran N i futura consola a batre per tots: Súper Nintendo.
• Les millors companyies desenvolupadores o third parties japoneses (Capcom, Square, Konami, Namco…), bé pel control a què estaven sotmeses per Nintendo (sobretot) o perquè no tenien posades moltes esperances en la Mega Drive, no van desenvolupar jocs per a la consola durant els seus primers anys de vida, deixant pràcticament sola a Sega, que va haver de recórrer a les seves llicències i es va veure obligada a buscar altres companyies fora del seu propi país.
  
• La PC-Engine de NEC, amb un processador de 8 Bits i una GPU (xip de gràfics) de 16 Bits, gaudia de prestigi i d’una gran acceptació al Japó, fent que molts jugadors japonesos (molts usuaris de NES es van passar a la PC-Engine) preferissin adquirir la petita virgueria blanca de NEC a la bèstia negra de Sega.  
• Els primers jocs de Mega Drive, de tall evidentment arcade, no van ajudar molt a enlairar al sistema. Malgrat l’espectacular salt generacional que aportava la consola de Sega i que tots van apreciar, els jocs eren molt més curts que els que oferia la NES: Final Fantasy, Zelda, Metroid, Mega Man, Castlevania, Super Mario Bros… renoi!. Vegeu aquí la importància d’un bon catàleg de videojocs. I per tant, no podia oferir als seus usuaris experiències més extenses i complexes que els jocs d’estil arcade, per impactants que fossin tant en gràfics com en mecàniques de joc.

Així que en Sega van fer el cor fort i directament van fixar el seu objectiu en els altres dos grans mercats, Europa (pel gran nombre de seguidors de què disposaven en el vell continent) i sobretot en l’enorme mercat que suposava E.E.U.U. Realment la Mega Drive mai va arribar a triomfar al seu país natal, ja que al Japó Nintendo era gairebé com una religió i la majoria de jugadors eren nintenderos d’arrel. Fins i tot la PC-Engine va ser més carismàtica i més venuda que la negreta de Sega.

Però en Sega van estar espavilats, i aviat van advertir que als Estats Units les coses no eren com al Japó. Tot i que la 8 Bits de Nintendo dominava sense contemplacions a Amèrica del Nord, els usuaris ja començaven a estar cansats de la NES i, expectants, els yankees esperaven ansiosos els nous sistemes de videojocs, molt més potents i avançats que la carismàtica NES o que les Atari. Aprofitant que a Kyoto no tenien llesta encara la seva nova màquina, en Sega van veure l’oportunitat de treure avantatge en haver-se avançat amb el llançament al mercat de la seva nova màquina que lluïa orgullosa a la carcassa la potència dels 16 BITS. I després de solucionar alguns problemes com la distribució de la consola o la utilització de la denominació Mega Drive per un tema de llicències, es va llançar finalment a l’agost de 1989 la Sega Gènesis en territori nord-americà. I què dir, que la consola va gaudir des del principi d’una gran acceptació. Sega estava fent les coses bé (no tot van ser decisions errònies en la companyia).

Però faltava alguna cosa. La Mega Drive no acabava d’enlairar-se del tot. I per això, Sega va fitxar a una peça clau, un visionari genial: Tom Kalinske, el gran artífex de l’èxit de la Mega Drive a Amèrica del Nord. Com a nou CEO de Sega of America, va indicar a la seu nipona com traçar un pla magistral i, seguint els inicialment qüestionats passos marcats per la nova direcció instaurada en sòl nord-americà, van llançar una potent, agressiva i ben estudiada campanya comercial que es basava en aquests grans conceptes:

• Calia destacar i remarcar l’experiència arcade que només la Mega Drive podia oferir als jugadors a casa seva.
• Rebaixar el preu de la consola i fer-la més accessible a la gent.
• Encara que va impactar en el seu moment, Altered Beast no era un “vendeconsolas”. Calia canviar el joc que s’oferia amb la Mega Drive.
• Programar jocs als Estats Units i, per tant, facilitar el desenvolupament dels mateixos a les third parties (en això no estaven tan desacord, excepte en els punts econòmics).
• Allunyar-se i fer veure l’aparença més infantil que tenia Nintendo per aquell temps i oferir jocs de perspectiva més adulta i amb bastant menys censura, és a dir, “Sega era la companyia rebel i transgressora” dels videojocs.
• Calia fer molta publicitat agressiva contra Nintendo. Parlant clarament: armar escàndol.
• La necessitat d’un nou heroi dels videojocs i el seu respectiu joc (que havia de ser genial) que representés a Sega, o sigui, una mascota carismàtica amb la qual identificar clara i immediatament a Sega de la resta; i aquest espectacular joc havia d’anar inclòs a la consola.

Així doncs, i després de posar-se uns i altres d’acord i llimar asprors, es van posar mans a la feina i es van començar a fer les coses encara millor, deixant a Sega of America a càrrec sobretot de la cridanera i agressiva campanya de màrqueting, preparant-la amb molt de compte i gran cura, desembarcant-la finalment a tot el món. Aquesta ferotge sèrie d’anuncis, en els quals s’arribava a ridiculitzar públicament al seu gran rival, va ser d’un impacte tal va causar tant enrenou a Amèrica del Nord i Europa, que la pròpia Nintendo es va veure obligada a fer el mateix per no perdre pistonada davant la incansable fogositat d’una Sega que sorprenentment li estava menjant el terreny en el gegant mercat americà, donant inici així a l’època més recordada i més aferrissada que es recorda en el món dels videojocs, la coneguda com a Batalla de Sistemes. What nintendon’t? Realment no té traducció, però més o menys podria ser Per què Nintendo no? O alguna cosa semblant, crec XD. El cas és, que a això van seguir uns anys en què Sega i Nintendo es van embrancar en una aferrissada lluita per fer-se amb el control de l’incipient mercat dels videojocs. I vaja anyets! Agressius anuncis en què es menyspreava a la companyia rival i s’enardien els sentiments dels seguidors d’un sistema o un altre, llançant forts directes al contrari en forma d’exclusius jocs i més jocs i pren més jocs… brutal i mític. Per als que ho vam viure, sens dubte va ser una època meravellosa i acollonant, ja que van arribar molts títols que només es podien jugar en una consola o en l’altra, res de molts multisistema com abunden avui en dia, en què només hi ha uns pocs exclusius per a cada consola. Mai s’ha tornat a viure una situació tan agressiva i tan recordada com aquesta i, si per a molts és la millor generació de consoles, és en gran part pel gran i variat nombre de videojocs que van sortir en aquells anys per a ús i gaudi de naltros els jugadors. I gràcies en gran mesura al fet que Sega va seguir els passos marcats per Tom Kalinske, i als excel·lents títols que finalment van acompanyar la Mega Drive, Sega va arribar a dominar realment els mercats nord-americans i europeus per davant d’una sorpresa Nintendo, que va veure impotent com la mega Drive havia aconseguit desbancar-la del seu lloc de privilegi als EUA a atreure cap a si a un gran nombre d’usuaris (Europa no era tan important per a Nintendo en aquells anys, no prestant-nos la mateixa atenció que al gegantesc mercat yankee). Perque per quan la Mega Drive va arribar a Europa un llunyà novembre de 1990 (sí, dos anys després del seu llançament al Japó), els fidels segueros europeus temps feia que l’estaven desitjant com el menjar, comptant els dies que faltaven per poder tenir entre les mans la consola més increïble d’aquells moments, sense oblidar tampoc que en el moment d’aterrar la consola a Europa, el catàleg de jocs de Mega Drive ja havia començat a créixer, nodrint-se de més i millors videojocs que els que disposava 2 anys abans . I si no van vendre més des d’un principi, va ser perquè els de Nintendo també van ser espavilats i van utilitzar la mateixa tàctica que van usar al Japó quan el llançament de la Mega Drive: al mateix temps que la màquina de Sega sortia al mercat, arribava també a les tendes el millor joc de tot el catàleg de la NES, Súper Mario Bros 3. I encara que la jugada va ser molt hàbil per part de Nintendo i amb això va aconseguir mantenir encara a un gran nombre de jugadors gràcies al que va ser el millor joc del famós fontaner de Nintendo (tant al Japó al ’88 com a Europa en el ’90), un notori salt tecnològic i generacional havia arribat ja, i l’excel·lència dels 16 Bits de la Mega Drive no va passar desapercebuda: Europa sencera volia tenir una Mega Drive.

I va arribar Sonic, l’esplendor de la Megadrive. Nintendo va trobar el seu némesis.

Sempre s’ha dit, i ben cert és, que la raó de ser d’una consola són els seus jocs (prenguem com a exemple els primers fràgils passos d’una superior Mega Drive que no va poder contra el catàleg de la inferior NES). Potser una consola no posseeixi, en el còmput global de si mateixa, les mateixes capacitats que la seva homònima de la companyia rival, o que disposi d’alguns components més antics perquè va sortir abans al mercat, però si sap com jugar bé les seves cartes i aprofitar bé el que té, és possible esmenar aquestes petites diferències i poder presentar batalla més que dignament; i això és el que li va passar justament a la Mega Drive.

Mega Drive va sortir al país del sol naixent a l’octubre del ’88, mentre que la Súper Nintendo al novembre del ’90 (ja veieu, mentre aquí rebíem la Mega Drive, al Japó ja estaven llançant la Súper Nintendo, quina diferència d’èpoques!). Aquests dos anys de diferència en el món de la tecnologia, i gràcies al fet que en aquells anys els avenços tecnològics no eren tan acusats com en els nostres dies, van permetre a la Súper gaudir de certes capacitats que, òbviament, la feien una consola més moderna que la Mega, sobretot en dos aspectes importants: colorit dels gràfics (paleta de colors i colors simultanis en pantalla) i, sobretot, la qualitat sonora, gràcies a l’impressionant xip que muntava la 16 Bits de Kyoto. Bé, i sense oblidar-nos d’una cosa tan fonamental com els comandaments o gamepads, ja que els de la Súper van marcar un estàndard a seguir, arribant amb quatre botons d’acció A, B, X, Y més els R i L, mentre que la Mega Drive tenia A, B, i C (en part lògic, ja que Sega va fer la Mega Drive amb la NES en ment i no amb una consola que encara no havia sortit). Però malgrat aquestes diferències, en Sega no es van arronsar i van mantenir la lluita, ja que la Mega Drive comptava al seu favor amb dos aspectes importants que no tenia la Súper Nintendo:

• La major velocitat del seu processador central, amb més de 4 MHz de diferència respecte a la consola de Nintendo (riu-te del que pot significar avui en dia, però en el seu moment era, creu-me, molt).
• El hardware de la Mega Drive estava basat en una placa arcade. Per això, tant el seu esquema com especialment els seus processadors eren molt familiars per a les companyies desenvolupadores, perquè eren usats en moltíssimes màquines arcade de l’època, de manera que la gran majoria de programadors tenien el “cul pelat” de programar per al Motorola 68000.

Però la veritable llançadera a l’fama li va venir de la mà d’un videojoc que mai havia trepitjat els salons arcade. Tot d’una, i amb la nova i flamant Súper Nintendo acabada d’estrenar posant les dents molt molt llargs a mig món, va arribar al juny de l’any 1991 un inesperat i terrible cop d’autoritat per part de Sega que marcaria un abans i un després: Sonic. I ja res va tornar a ser el mateix. La carismàtica mascota que havia reclamat Tom Kalinske per fi havia arribat. I va arribar amb un impactant joc sota el braç. Això sí que era un autèntic “vendeconsolas”, sí senyor. Aquest joc, el més ràpid i explosiu per a consola domèstica alguna del moment, va ser el responsable de mostrar al món del que era capaç realment el hardware de la Mega Drive i el seu Motorola 68000, deixant bocabadats a milions de persones de tot arreu. I gràcies a que es van seguir els consells de Kalinske i es va incloure una còpia del Sonic en totes les unitats, el nombre de vendes de la Mega Drive es va disparar de manera increïble (bàsicament als EUA, Europa i Amèrica del Sud, al seu Japó natal mai va arribar a ser tan estimada i apreciada com Súper Famicom o PC-Engine), aconseguint una enorme popularitat entre els jugadors d’aquests tres territoris. Atenció, que no era per menys, eh? La fita aconseguida era descomunal. Tan sols uns mesos abans del seu llançament, una cosa així hauria estat impensable i ningú hagués apostat un duro per a que això passara: havia nascut un rival a l’altura del personatge més famós i icònic de la gran Nintendo. De fet, era EL RIVAL. Mario va trobar per fi la pedra en la seva sabata i el que fet i fet ha estat el seu més aferrissat competidor. Sega ho havia aconseguit, amb tenacitat i constància havia aconseguit el que semblava un impossible: es va convertir oficialment en la nèmesi de Nintendo, aconseguint separar els jugadors d’aquells anys en dos bàndols ben diferenciats: o eres de Sega, o eres de Nintendo. O et devies a Sonic, o et devies a Mario. La veritable batalla, ara sí, acabava de començar.

Molt encertada va ser (encara que no recolzada inicialment pels dirigents japos), la decisió de Sega of America d’incloure una còpia de Sonic en totes i cadascuna de les Mega Drive que sortien a la venda. Aquella discutida decisió, que finalment van acabar aplaudint des del Japó, va impulsar i va disparar les vendes de la consola d’una manera sorprenent. Tant va ser així, que Sega va ser la dominadora del competitiu i sol·licitat mercat americà, dominant-ho clarament en els anys 1991 i sobretot el 1992 amb el llançament del excel·lent Sonic 2, un dels més grans baluards de la consola, tot un excés de genialitat i saber fer. I no va ser fins ben entrat l’any 1993 quan la Mega Drive va començar realment a perdre força, just quan la Súper Nintendo començava a recuperar terreny perdut gràcies als nous títols i noves franquícies que anaven arribant i que indubtablement mostraven cada vegada més el poder tècnic que albergava la consola de Kyoto. D’altra banda, el domini de Mega Drive a Europa i Amèrica del Sud resultava més clar i incontestable, ja que eren molts els que sentien un gran amor per Sega en aquests dos territoris, el que va servir per engrandir encara més la història d’aquesta genial consola que havia canviat l’esdevenir dels videojocs. A més, el seu catàleg de videojocs comptava ja amb grandíssims títols i excel·lents propostes jugables de diverses varietats i estils que van ser tot un èxit. Sega estava en el seu punt màxim d’esplendor.

La caiguda de Sega. Una sèrie de catastròfiques decisions.

Entrats ja els ’90, a poc a poc la Súper Nintendo anava ja mostrant múscul i va començar a remuntar el vol gràcies als nous títols que anaven arribant per a la plataforma. En Sega van advertir que necessitaven fer alguna cosa per vitaminar la seva consola, que era més antiga, i poder així mantenir l’estirada que començava a donar el seu rival, intentant fer alguna cosa per plantar-li cara. Ja no en tenien prou només amb la publicitat agressiva. Calia demostrar, de nou, que era una companyia puntera, i va ser llavors quan va començar la sèrie de errònies decisions que van acabar per enfonsar el que tant els havia costat aconseguir. I com a companyia de tecnologia punta, que realment ho era, no ens enganyem, va arribar el 1992 una nova bomba, que va sorprendre fins i tot a les pròpies divisions d’Amèrica i Europa (i aquestes més que a ningú al món): Mega-CD o Sega -CD als EUA. La idea d’oferir un avançat sistema multimèdia basat en CD-ROM, el qual s’acoblava a la Mega Drive i potenciava així els seus jocs tant en capacitat, com en gràfics i sobretot en qualitat sonora no era, per a res, una mala idea; si s’hagués fet bé. Però com tots sabem, es va fer més mal que bé. I això que aquest perifèric va arribar a gaudir de cert èxit. Però res més lluny de la realitat:

• Per començar, el Mega-CD es va desenvolupar al Japó a esquenes de Sega of America i Sega of Europe, que no van saber res d’aquell add-on fins que pràcticament ho van tenir en els seus nassos. Des d’aquest moment, la fina escletxa que sempre havia separat a Sega of Japan de Sega of America es va fer gran, molt gran. Pràcticament un abisme. Aquell divorci entre les dues divisions (amb la d’Europa no existia tant recel) va ser el principi de la fi. Va ser a partir de llavors quan Sega va entrar en decadència.
• Amb la insolència que va suposar, sobretot per Sega of America, l’actuació de Sega Japó, no sé si els dirigents nipons no van preveure o és que no van voler veure, no podria assegurar-ho doncs no ho sé XD, que ni des d’Amèrica del Nord ni des d’Europa disposarien gustosament dels seus equips de desenvolupament llestos i preparats per programar jocs en format CD-Rom per al seu nou sistema multimèdia, de manera que (no oficialment) van deixar com de costat al nou acoblament (per dir-ho d’alguna manera) i no es van involucrar al 100% en el projecte, no prestant el suport necessari, el que va fer que el catàleg de Mega-CD comptés amb menys força i menys varietat fora del territori nipó, justament el mercat on menys èxit va tenir la consola.
• El preu era massa elevat per al que realment era, un perifèric. Val que fos un producte d’avantguarda i que oferia una nova i poderosa via d’expansió per als jocs de la consola, però NO era factible. Des de cap punt de vista. Que aquest aparell fos bastant més car que la pròpia Mega Drive, ja que sense la consola el Mega-CD no servia per a res, va ser un error que va pesar en gran manera, llastrant la companyia. 50.000 peles de l’època, uns 300 euros avui en dia, mentre que la consola estava sobre les 30.000 pessetes, uns 200 euros. I tinguem en compte la inflació, ja que realment significaven molt més diners que aquests 300 € i 200 € respectivament.
  
• Com no, el que realment va acabar d’enfonsar el Mega-CD, més encara que el preu de compra, va ser la manca de grans títols al seu catàleg. Sí, hi havia alguns d’enorme qualitat i que són del millor de la Mega Drive, com el Sonic CD o l’excel·lent conversió del Final Fight, però sens dubte insuficients; no arribaven a justificar el desemborsament que exigia el Mega-CD. A més, molts jocs no van sortir del Japó al seu dia.

I per acabar de rematar la feina, Sega 32X. Pràcticament l’últim clau que va acabar d’enterrar tot el prestigi i la bona imatge de marca que havia arribat a aconseguir la companyia anys abans. De nou, la idea en si no era dolenta, doncs era un perifèric en forma de bolet que multiplicava per dos la potència de la consola, convertint-la en una de 32 Bits i millorant les característiques de la mateixa. El que va fallar novament va ser l’execució dels passos i els moments triats:

• Preu elevat.
• Inicialment hi va haver més comandes que 32X en estoc. Després va passar l’efecte fuet: prestatgeríes plenes i tots a per una Saturn o un PSX.
• Sense grans títols que justifiquessin la compra del perifèric, ja que no hi va haver temps ni ganes per desenvolupar jocs per a la 32X, sent que ja estaven les noves consoles al mercat. Una bona idea tirada per complet a les escombraries. No se sap què va poder donar de si realment el 32X.
• I el més escandalós: el llançament al novembre de 1994 d’aquest perifèric a Amèrica del Nord pràcticament es va solapar amb l’inesperat llançament al Japó de la consola de nova generació i substituta de la Mega Drive, la Sega Saturn. I des Sega of America no sabien res del sorpresiu llançament de la Saturn, tal era el divorci existent entre les dues divisions. Fixeu-vos doncs, que la 32X va sortir al Japó i Europa al desembre del 94, després que la Saturn fos llançada al país nipó. Vergonyós i lamentable. El desconcert i la desunió entre Sega of Japan, Sega of America i Sega of Europe era tremend i irreparable.

Qui anava a comprar el 32X amb una Súper Nintendo intractable i plena de sorprenents títols de fi de generació i amb les noves Saturn i PSX, no a la volta de la cantonada, sinó ja al mateix carrer? Pràcticament ningú, és clar. El resultat? Per tots sabut: patacada brutal. Pèrdua total del prestigi i del catxé que la companyia havia aconseguit tenir.

Sega mai més va tornar a recuperar-se després d’aquella nefasta època plena de decisions errònies. La batalla per la supremacia de la 4a Generació de consoles la va guanyar finalment Nintendo. I no és que la guanyés sense fer res o per demèrit de Sega, ni molt menys, ja que la Súper era una consola impressionant, i l’última remesa de sorprenents jocs van ser d’un nivell i d’una qualitat tal, que des de la companyia contrària no van saber contrarestar. Però el que sí és cert, és que des de Sega li van posar les coses molt més fàcils a Nintendo del que haurien d’haver estat un cop arribats a l’esprint final, quan ja els desenvolupadors tocaven el sostre tècnic d’aquells meravellosos sistemes, i tot això gràcies en gran part als errors garrafals amb que ella mateixa es va soterrar.

El xip SVP degué ser el model a seguir.

Aquella època va ser tan genial… a l’increïble pic existent entre companyies i usuaris, els anuncis amb evident mala llet que van aparèixer en revistes i televisió, o la molta quantitat de títols que van sortir per a una consola o l’altra, calia sumar l’aspecte de que va ser també una dura lluita per la supremacia tècnica més avantguardista. I per què dic això? Molt fàcil. Cada companyia tenia una idea diferent per fer les coses, i estaven tan decidides a diferenciar-se l’una de l’altra i a ser tan fidels a les seves idees, que allò va fer que sorgissin dos diferents visions per evolucionar tot el que envoltava a les seues consoles. Tant Nintendo com Sega van triar el seu camí per desenvolupar nous i millors jocs:

• Sega va decidir apostar fermament per crear perifèrics que augmentessin la potència de la consola, donant lloc a l’aparició de nous jocs en nous formats per a una mateixa consola: doble desemborsament.
• Nintendo feia servir xips potenciadors que instal·lava en els seus cartutxos i potenciaven la consola sense modificar ni aplicar res en la mateixa: increment en el preu dels cartutxos.

Vist el vist, la decisió encertada va ser la presa per Nintendo i els seus xips especials (tot i que aquesta també va treballar en un sistema amb jocs en CD-Rom juntament amb Sony i del que tots sabem el seu desenllaç, finalment no va arribar a bon port i ni falta que li va fer). Encara que Sega, en decadència ja, va prendre una sèrie de males decisions de moment i forma que van perjudicar greument els seus plans, sempre ha corregut el rumor (i personalment no ho veig gens desgavellat) que la seva particular visió de les coses pot ser que tinguessin cert fons sinistre, perquè la sensació que fos massa encaminada al consumisme i al desemborsament de més diners dels seus usuaris, ja fos conscient o inconscientment per part de la companyia, és innegable i va entelar, encara més, la imatge de la companyia.

I ara és quan es pot entrar al terreny del I si…? Perquè, i si el desenvolupament del Mega-CD s’hagués fet colze a colze amb les altres divisions que Sega tenia i s’haguessin preparat degudament per donar a llum títols a l’altura d’aquella tecnologia, no sentint-se menyspreats i provocant la desunió? I si, a més, s’hagués tret el Mega-CD a un preu competitiu a l’abast de la majoria de la gent? És a dir, bàsicament haver fet servir els mateixos passos que es van usar en el seu moment per llançar la Mega Drive a la fama, i que van demostrar ser els passos adequats. És possible que aquest perifèric hagués gaudit, almenys, de més èxit del que va tenir, això segur, i un altre gall hagués cantat. Però són només això, conjectures.

Però jo sempre he pensat, i és una visió personal, que Sega va haver de fer com Nintendo i usar xips especials en els seus cartutxos. Només un es va fer, l’impressionant SVP, per a un sol i gràficament sorprenent videojoc: Virtua Racing. Que aquest joc corregués en una Mega Drive ja va ser tot un èxit en el seu moment, i tant que va flipar la gent en el seu dia amb aquell joc! I tot va ser perquè Sega va voler demostrar que també podia fer com Nintendo i els seus xips DSP (encara que exactament no feien la mateixa funció uns i altres, al cap i a la fi eren xips potenciadors). Però no va voler seguir per aquest camí. Calia diferenciar-se de la seva rival. Un dels motius, segons Sega, era que s’encaria massa el preu final dels jocs. I? No era millor pagar una mica més per un joc que haver de desemborsar una enorme quantitat per un perifèric, i després tornar a desemborsar pels seus jocs? No? En Nintendo així ho van fer i els va anar de meravella. Al meu parer, una simple i fàcil excusa amb la qual rebutjar aquell camí. I a més, encara que els jocs de la Súper sempre van ser més cars, en molts casos més de 30€ de l’època més que els de la Mega, bé que van vendre i van triomfar. Jo crec, que el principal motiu és que des de Sega volien demostrar que la seva idea era millor que la de Nintendo, i per això es van entossudir a seguir el seu propi camí i no “copiar” al seu rival, ja que així era en aquella època. Podría haver estat genial si s’haguessin fet bé les coses, però com mai ho sabrem i són suposicions, l’única veritat és que els cartutxos amb els xips potenciadors va ser la decisió encertada. Aquest va haver de ser, segons l’època i el context tecnològic del moment, el camí triat per Sega per seguir competint contra la Súper, l’ús de xips especials, i no el negoci escurabutxaques que van voler fer i que, a més de confondre als seus seguidors, el van implementar bastant malament.

I per acabar, els seus jocs…

I per acabar amb bon gust de boca aquest repàs a la convulsa història de la Mega Drive, res millor que parlar del veritable sinó de qualsevol consola: els seus jocs.

Com comprendreu, és impossible parlar de tots els grans títols que van sortir per a la 16 Bits de Sega i que formen part inseparable de les nostres vides. Què podria dir que no sapiguem ja? Res. Però tot i així, ho dic: els moments que ens van brindar aquells videojocs en la nostra infància van ser d’allò més especials que una criatura pugui viure. L’aura que els envolta i ens absorbeix irremeiablement és… indescriptiblement meravellosa.

El catàleg de la Mega Drive guarda una gran quantitat de genials i sorprenents títols que són la mostra del que el seu genial hardware podía oferir. Títols i sagues dels més variats estils d’aquells moments que han passat a formar part del més mític univers dels videojocs. La consola va arribar a albergar pràcticament de tot: shoot’em ups, beat’em ups, run & gun ‘s, plataformes, RPG’s, lluita 1 vs 1, esports, curses…

La veritat és que no sé per on començar XD. I això és la millor notícia: l’enorme quantitat i varietat que té la Mega Drive i que podem gaudir avui en dia des d’un simple emulador. Hi ha tants, i tants que són tan bons… I alguns totalment desconeguts, ja que van passar desapercebuts en el seu moment.

Passe doncs a anomenar-vos alguns dels millors títols que es van treure per a la consola, agrupats en les seves respectives categories.

Shoot’em ups

Un dels estils que més abunda a la Mega Drive i que revelen el seu cor eminentment arcade: Thunder Force III i IV, Battlemania 2, MUSHA, Battle Squadron, Bio-Hazard Battle, After Burner II, Truxton, Desert Strike, Gaiares, Zero Wing, The Steel Empire, Air Buster, Dangerous Seed, Elemental Master, Eliminate Down, Gley Lancer, Hellfire, Mega SWIV… uffff i així segueix la cosa. Una veritable joia que ens ofereix la Mega Drive.

Beat’em ups

El gènere que partia la pana en aquells finals dels ’80, els “jo contra el barri”: Comix Zone, Streets of Rage 1, 2 i 3, Golden Axe 1, 2 i 3, Battletoads, Moon Walker, Spiderman and Venom , Splatter House 2 i 3, X-Men 2, Two Crude Dude, Final Fight CD, Mighty Power Rangers: The Movie, Tortugues Ninja…

Run & Gun

Un altre gènere que partia la pana en aquells anys: Gunstar Heroes, Contra: Hard Corps, Ghouls and Ghost ‘s, Vectorman, Sunset Riders, Alien Soldier, Atomic Runner, Dinosaurs for Fire, Earthworm Jim, Midnight Resistance, Mercs, Rolling Thunder, Robocop vs Terminator, Twinkle Tale, Ranger X, Zombies ate my Neighbors, Shinobi 3… La quantitat per triar és acollonant.

Plataformes

Un gènere que ha venut milions i milions de còpies a tot el món: Sonic 1, 2, 3, Sonic & Knuckles, Aladdin, Flashback, Another World, Castlevania Bloodlines, Ristar, Dynamite Headdy, Castle of Illusion, Quackshot, Boogerman, Rocket Night Adventure, Tiny Toon Adventures, Donald in Maui Mallard, Capitan Havoc, El Rei Lleó, Wonderboy, Pulseman, Ecco The Dolphin, Greendog: The Beached Surfer Dude, Pitfall, ToeJam & Earl, El Llibre de la Selva, Prince of Pèrsia, Aero the Acrobat… fotre, segueixo?

RPG’s

Els de la Súper Nintendo eren en general més famosos i també més bells gràfica i sonorament, a part que les seves històries eren acollonants. Però la Mega Drive també va comptar amb grans i molt bons exponents en el gènere: Soleil, The Story of Thor, Phantasy Star IV, Landstalker, Light Crusader, Shining Force, The Faery Tales, Buck Rogers, Exile, The Immortal, Sorcere ‘s Kingdom, Sword of Vermillion… Si t’agraden els RPG ‘si no sabies que la Mega també tenia tants, tasta’ls, ja que en la varietat està el gust.

1 vs 1

L’estil que va entrar trencant motlles en els ’90 i que tot sistema havia de tenir per no perdre vigor: Mortal Kombat 2, Street Fighter II Special Championship Edition, Samurai Showdown, Bola de Drac Z, Yu Yu Hakusho, Eternal Champions, Fatal Fury 2 , Art of Fighting, Super Street Fighter 2, Weaponlord, Clay Fighters, Virtua Fighter, WWF… múscul del bo per a la nostra Mega Drive XD

Esports

Encara que els jocs de futbol predominen en el catàleg, hi ha altres ressenyables i molt bons: International SuperStar Soccer, FIFA ‘s, Sensible Soccer, NBA Jam, NHL Hoquei, John Madden, Joe Montana, Califòrnia Games, Champioship Bowling, Championship Pool, Grand Slam Tennis , Muhammad Ali Heavyweight Boxing, Mutant League, Kick Off, Tecmo Super Bowl, Hyper Dunk, Olympic Gold… Més madera!

Curses

Un altre gènere que va donar bastant de si, amb algunes joies ocultes que són una veritable passada: Out Run, Súper Hang-On, POWER DRIVE (gràfics similars a Neo Drift Out de NeoGeo i amb la mateixa perspectiva. De debò, proveu-ho. Un gran desconegut que no va sortir d’Europa i és impressionant per a una Mega Drive), Championship Pro Am, Rock & Roll Racing, Road Rage 2, F1 by Domark, Virtua Racing, Test Drive II: The Duel, Súper Monaco GP 1 i 2, Súper Off Road , Micro Machines 2, Kawasaki Superbike Challenge, Outrunners, Top Gear 2, Combat Cars, ESPN Speedworld, Newman Haas Indycar, Super Skidmarks, Street Racer… crec que vaig a parar ja XD.

Bé, us he deixat una petita però important mostra de tots els títols van sortir per la genial consola de Sega. Va haver-hi molts jocs que no van poder, bé per deixadesa o per desinterès dels desenvolupadors, explotar o mostrar degudament del que era capaç la consola de Sega (i com a mostra d’això, corren avui en dia per la web hacks i modificacions fetes per particulars sobre jocs de la Mega Drive i que demostren que, amb una mica més d’interès que s’hagués posat al seu dia, molts d’aquells jocs haurien fet empal·lidir a més d’un… busqueu un hack que hi ha per al Street Fighter 2 i per al Super Street Fighter 2 i que milloren certs aspectes gràfics i sonors del joc, i ja em direu, la millora sobre el propi joc és més que notable, sobretot en el SSF2), però tal com es va demostrar en molts altres casos en què si es va posar obstinació i ganes, el hardware de la Mega Drive, malgrat les seves limitacions o mancances davant de la Super Nintendo, va ser molt capaç de córrer jocs que encara a dia d’avui resulten impressionants, bells gràficament i que segueixen comptant amb la increïble qualitat d’entretenir i enganxar d’una manera acollonant.

Noteu que alguns jocs menys coneguts els he remarcat en negreta. Proveu-i sabreu perquè

La Mega Drive sempre formarà part importantíssima de la història dels videojocs.

Aquesta consola ens va deixar impressionats a tots quan finalment va aterrar al nostre territori a finals dels ’90, lluint una tecnologia que ens semblava vinguda del futur, fent-nos bavejar gairebé literalment davant els aparadors i davant les revistes en veure la impressionant qualitat dels seus gràfics i jocs increïbles i fent-nos desitjar-la com el més perfecte objecte de la nostra curta vida. Però encara va ser més que això: la Mega Drive va revolucionar la indústria sencera del videojoc. Sense ella, penseu que Nintendo mai s’hagués espavilat com es va espavilar, tenint com tenia el mercat plàcidament agafat a les mans i veient-se de sobte superada davant la genialitat d’una companyia que, amb grans dosis d’enginy i tecnologia, mai va tirar la tovallola i ens va oferir als jugadors hores i hores de gran qualitat del més genial entreteniment electrònic mai creat per l’ésser humà, els videojocs.

Gràcies, Sega. Felicitats, Mega Drive.