Mobles Arcade de Sega! The best of!

Estiu de finals dels 80, Xàtiva (València). Enmig d’una infinitat de llums i sons estridents, un mar de gent s’abarrota entre els innombrables llocs i parades de la gran i centenària fira de la ciutat. Els meus pares, el meu germà petit i jo anem caminant entre la multitud acalorada, deixant-nos portar per aquella massa de gent obstinada a passar per on gairebé no es pot. Hi ha en veritat molta gent. Tanmateix, és una fira important i són moltes les persones de diferents llocs les que acudeixen any rere any al fastuós esdeveniment que posa a Xàtiva, històrica ciutat de gran llegat, al centre d’atenció dels focus. Els mil i un colors que tenyeixen els centenars de paradetes que s’alineen a un costat i altre del carrer, carreguen amb força cap al respectable al ritme dels grans èxits de Camela o de la rumba catalana.

Encara més inoblidables són, com no, la mescla de inconfusibles fragàncies que emanen del lloc: el dolç aroma del sucre dels núvols de cotó i de les pomes de caramel, la penetrant fregiduría dels llocs d’hamburgueses, frankfurts i patates fregides plenes de quètxup, el  captivador aroma dels gofres amb xocolata, l’intens tuf a “cuir” dels llocs de bosses i carteres… tot degudament acompanyat per l’ambient regnant ple de brunzits i sons electrònics de les atraccions, fermament capitanejats per la incansable xerrameca de la tómbola de torn. La tómbola! La tómbola sempre toca, senyors! Mirin que Xoxona. Una Xoxona per al cavaller! Encara que no era precisament la “Xoxona” que un buscava, al menys no quedaves amb les mans buides, com gairebé sempre passava quan et plantaves davant el lloc de tir amb rifle d’aire comprimit, que després de diversos intents, no podies sinó corroborar que allò estava més trucat que la Derbi GPR del quinqui de torn; això, o el punt de mira del rifle tenia més desviaments que la N-340. O qui sap, potser tot junt… Ja ho va dir el nostre bon Homer Simpson, la llei del firaire… és part de l’encant de la fira!

Doncs bé, després d’una estona caminant enmig de tota aquella massificació d’olors, colors, sons i humanitat que formen part inseparable de la fira, vam arribar a el centre mateix de l’esdeveniment. Va ser just llavors quan alguna cosa va cridar poderosament l’atenció: un nodrit grup de xavals i xiquets revolant com abelles en un panal davant uns foscos mobles embolicats en una misteriosa resplendor lluminosa i atraients cacofonies electròniques. La inesperada i curiosa concentració de gent jove sobre aquella suggerent massificació d’estranys aparells, significava que allí estava passant alguna cosa, i malgrat la meva curta edat (uns set anyets), alguna cosa em cridava a tota veu que m’acostés. Vaig arrossegar literalment als meus pares cap a aquell lloc, i just llavors vaig experimentar un dels moments que més va fascinar als que vam viure aquella època: vaig veure per primer cop màquines recreatives.

Hi ha vegades que les paraules escrites no tenen la capacitat de poder descriure les sensacions que un ésser humà pot arribar a experimentar, i aquesta va ser sens dubte una d’aquelles vegades (suposo que a l’igual que molts de vosaltres). Les onades d’emoció, estupefacció, sorpresa i incredulitat que van arribar després de la contemplació d’aquelles màquines envoltades de gent que jugava i d’altres que miraven sense perdre detall cridant i assenyalant sorpresos amb el dit les pantalles, han estat difícilment igualades al llarg de la meva vida. Tot, absolutament tot era sorprenent i mai vist per mi. A la fi dels vuitanta i/o principis dels noranta, assimilar d’una tacada i amb tot just sis o sets anyets d’edat, el concepte del que era una màquina recreativa encara resultava ser, i per molt, un impacte totalment impossible d’oblidar. La visió d’aquells mobles de formes úniques i alhora tan característiques, les seues cridaneres decoracions i esbojarrats dissenys, els seus joysticks i botons de tacte incomparable coronats, com no, per una gran pantalla en què corrien i cobraven vida colorits i vistosos gràfics pixelats, van deixar tan profunda marca en mi, que encara a dia d’avui ho recorde i un torrent d’agradables sensacions picoteja per les meves venes. Bàsicament i com habitualment s’expressava en aquells anys, vaig flipar literalment en colors. Durant uns instants em va semblar que només estaven aquelles màquines i jo. Res ni ningú del que havia podia captar la meva atenció amb tanta intensitat com aquells aparells.

I en plena onada d’aquell fascinant descobriment, vaig anar recorrent una a una amb la mirada i amb ànsies devoradores les sorprenents màquines recreatives allà plantades i exposades al mig de la concorreguda fira. Si fins aquell moment no havia fet més que al·lucinar i quedar-me sorprès com un conill quan li tires les llargues, es fa molt difícil expressar el que va succeir a continuació. Si la contemplació d’aquells mobles arcade, diguem-ne genèrics, em va submergir en el vòrtex d’un viatge en el temps cap al futur sense aixecar els peus de terra, els nous esquemes que acabaven de prendre forma en la meva ment infantil es van veure brutalment destrossats quan els ulls es van posar en ella. Com l’esclat d’un volcà enmig d’un devastador incendi que ja està acabant amb tot, una nova commoció de majors proporcions encara em va colpejar de nou, i aquesta vegada el cop va arribar fins al fons del més profund. Vaig quedar atònit, en blanc, completament absorbit per aquella creació que la meva ment no era capaç tan sols de concebre ni fins i tot veient-la amb els meus propis ulls: era un moble o cabina de formes estirades, amb uns patinets allargats sense rodes similars a esquís i que servien al seu torn de potes de sustentació de la pròpia màquina, que albergava en el seu suggerent i inclinat disseny un impressionant seient d’agressives formes, reposapeus elevats, un lluminós monitor de generoses proporcions coronat per diversos rellotges amb informació fixa (suficient era amb veure’ls allà plantats ) i uns controls que em van fer esclatar el cap per complet, ja que comptava amb una impressionant palanca d’aviació amb gallets per a disparar, i amb una altra més col·locada a menor altura i de forma horitzontal a la banda esquerra a manera de regulador de velocitat i que em cridaven insistentment amb veu inexistent, com en el capítol en què Homer (es nota que no estic simpsonitzat) compra l’ambulància : ¡Pruébame! ¡Pruébame! ¡Pruébame! Només em faltava veure que aquell compendi tècnic es movia i donava sacsejades a un costat i un altre per acabar d’arribar al màxim nivell possible de bogeria. Però, a qui se li havia pogut ocórrer tan gran genialitat?

Una mena de bogeria interna em va envair amb feresa. Si creia haver-ho vist tot ja, el colofó ​​final, la culminació a aquell estat flotant de Nirvana per l’electrònica va arribar quan, inclinant una mica el cap, vaig poder veure finalment què es movia en pantalla; llavors sí que el temps es va aturar. Sí, era l’agredolç Thunder Blade de Sega en la seva versió Deluxe, però jo en aquells moments no sabia què estava veient. Allò era… no sabia el que era! Només recordo que em vaig quedar completament immòbil, observant amb la boca oberta aquell helicòpter blau disparant míssils a tort i a dret i metrallant a tot el que es posava per davant mentre esquivava el foc enemic entre els enormes edificis que passaven veloços a banda i banda de l’aparell amb una fluïdesa i rapidesa espantoses. Això, allà en directe enmig de tota aquella gentada vociferant, directament era com demanar un lloc al costat mateix de Déu! La impressionant i depurada tècnica d’escalat de sprites, que Sega dominava amb mestria, va acabar per deixar-me fora de joc. Allò era pura màgia. No tenia ni idea de com funcionava aquella peça del futur, només sabia que sentia la imperiosisísima necessitat de pujar-me en aquell trasto. Havia de pujar. O pujava, o em moria. Vull pujar. Vull pujar. Vull pujar. Vull pujar. Vull pujar. Vull pujar. Vull pujar. Vull pujar. Ja us podeu fer una idea del que pot donar de si l’exigència/insistència d’un nen quan veu alguna cosa que desitja amb totes les seves ànsies, encara que no sàpiga que és. El meu sorprès pare, al veure la inusitada i boja insistència en mi deslligada (com la majoria d’aquells pares, no és que fos molt partidari dels malvats videojocs), no va tenir més remei que tirar una moneda a la màquina. O això, o d’allà no marxàvem sense haver-me produït un trauma. Em va agafar en braços i em va seure sobre la màquina… i menys de 30 segons després ja m’estava baixant al temps que un enorme Game Over ballava amb sorna a la pantalla. Ala, ja està el nen content? Va soltar el meu pare mirant la màquina sense saber quina cara posar. Ni cas li vaig fer. Havien estat els pocs segons més intensos i impressionants que havia experimentat mai. De fons el vaig sentir remugar per la manera tan ximple de cascar la pela, però en aquells instants em relliscava absolutament tot. Havia estat pilotant el Trueno Azul, l’helicòpter d’una de les meves sèries favorites! Ho havia fet de veritat! Durant un molt curt espai de temps m’havia sentit l’amo del punyeter món als comandaments d’aquella màquina que responia a les meves ordres, aferrat com un posseït a la palanca de vol. A més, com no havia d’haver durat tan poc? Si és que físicament no arribava a les dues palanques de vol ni als reposapeus! Però em donava completament igual, doncs aquell moble de Sega, la Sega que es va coronar per mèrits propis com una de les grans reines arcade, em va brindar uns pocs però gloriosos segons que havien estat el més increïblement al·lucinant que mai havia viscut. Gravat a foc perdurarà en els meus records per tota la vida.

Després d’aquesta emotiva introducció rememorant un dels moments més fascinants viscuts en la meva infància, podem passar a recordar les recreatives amb moble dedicat més inoblidables i famoses d’una de les companyies més grans en el món de les arcade. No estan, ni de lluny, totes les que es van comercialitzar, però sí les que més calat van tenir entre els aficionats. Indicar que no aprofundirem en dades tècniques i altra informació detallada de cada moble (necessitaríem de pàgines qual enciclopèdia i no és aquesta la comesa d’aquesta entrada, encara que servidor s’enrotlli de valent escrivint). Simplement farem un petit viatge en el temps, comentant breument les genialitats que Sega va anar concebent per a la nostra flipada i fascinació en una època en que el món digital feia els primers passos interactuant amb l’analògic (d’aquí gran part d’aquesta màgia que ens tornava bojos) . Perquè, que aixequi la mà aquell que visqués l’època daurada dels recreatius i no quedés sorprès davant de qualsevol unitat dels diversos i impressionants mobles que Sega va anar distribuint per l’ample món. I si algú ha tingut la gosadia d’aixecar-la, que sàpigues que sabem que menteixes. Ningú en aquells anys, ningú, aficionat o no als videojocs, podia quedar impassible davant d’un dels majors espectacles extrasensorials als quals la gent del carrer podia accedir a canvi d’unes poques monedes.

Start your engines!

 

 

 

Turbo (1981)

Impressionant forma de començar amb el tema dels mobles dedicats a un videojoc. Un joc de gràfics trencadors (recordeu que va ser al 1981 del segle passat) i d’una velocitat de scroll més que sorprenent, fins i tot a dia d’avui. Tota una declaració d’intencions per a una companyia que buscava el seu lloc en els recreatius. Us imagineu trobar-vos amb això a principis dels vuitanta, quan el més avançat que hi havia a les cases era una tele en blanc i negre sense comandament a distància i un telèfon que precisava de la clàssica rodeta per marcar la trucada? Simplement acollonant.

 

 

Hang On (1985) – Super Hang On (1987)

Donem un salt de quatre anys per trobar-nos amb la primera obra magna del talentós Yu Suzuki, que no va tenir altre pensament que plantar una reproducció a escala d’una moto amb la qual interactuar amb el videojoc. La primera versió ja va ser tot un èxit i un fenomen de masses i, encara que pot que conservi un aura més mítica per això de ser la primera, és indubtable que Super Hang On, llançada dos anys després, és superior en tot a la primera tirada. No només canviava la moto a la qual ens pujàvem físicament, l’increment del contingut i les millores gràfiques, sonores i jugables el fan estar molt per sobre del Hang On original. Ai, la de vesprades que vam passar rememorant-lo amb la versió domèstica de la Mega Drive… Gassssssss!

 

 

 

Space Harrier (1985)

Aquest shooter on rails (podríem anomenar-lo així), en el qual encarnàvem a un fornit personatge amb un jet-pack a l’esquena, va significar un altre esglaó més en l’escalada de Sega cap a la fama. La seva aconseguida fluïdesa, la seva mítica bso principal, la mobilitat del personatge per tota la pantalla i la quantitat de trets a realitzar sobre els més fantasiosos monstres que ens sortien sense parar, venien de perles al moble amb moviment que li va aplicar Sega. Un dels clàssics.

 

 

Enduro Racer (1986)

Si en Hang On van plantar una moto esportiva davant la recreativa, en Enduro Racer van fer el mateix, però canviant a un model de cross. Però no contents amb el canvi, van afegir una sucosa novetat per interactuar amb el joc: la moto tenia moviment cap enrere (en la versió standard el que es feia enrrere sols era el manillar), aconseguint així que la moto realitzés els salts que ens permetien avançar. Una idea més que no deixava de sorprendre a la gent. Això sí, la de manillars que es van canviar en el seu dia; hi va haver gent que creia que com més fort tiressin cap a si, més alt saltava la moto, acabant per trencar la màquina. De les menys recordades.

 

 

Out Run (1986)

Per a molts, el títol més mític i més important de la companyia. Hi va haver un abans i un després d’Out Run. Aquest joc, EL joc, és la representació en forma de videojoc del somni de molts adolescents (i no adolescents): un cotxe veloç i icònic, molt bona companyia, varietat de carreteres, melodies enganxoses i llibertat. La sàvia conjunció d’aquests potents ingredients, units a un moble únic i inoblidable, van donar com a resultat un dels més grans èxits en el món dels videojocs, totalment disfrutable encara a dia d’avui. Encara ressonen en l’horitzó els ecos de la seva glòria. Pura addicció a les venes.

 

 

After Burner II (1987)

Coincidint amb el boom de Top Gun (ja sabeu, paios xulets als comandaments d’espectaculars F-14), ens va arribar aquesta brutal recreativa que va deixar fascinats a quants la van veure. El seu impressionant moble amb moviment, unit a la vertiginosa acció que es reflectia en pantalla, eren una explosió d’adrenalina sense igual. Mític és el moment en que tots vam veure a John Connor als comandaments de la recreativa a la no menys mítica Terminator II. Si el moble ja es promocionava ell solet de per si, només calia veure-ho en acció en una de les pel·lícules més taquilleres de la història per catapultar-se definitivament a l’olimp.

 

 

Thunder Blade (1987)

La protagonista de la meva vivència personal. Tot i que el resultat final no va ser l’esperat, deixava a les clares les línies mestres de Sega per atraure el públic jove vuitanter: acció, velocitat i tirs. La tècnica del Super Scaler dotava el joc de grans dosis d’espectacularitat i el moble dedicat, que simulava una cabina d’helicòpter, feia de majúscul reclam. És cert que el joc no va aconseguir les cotes de qualitat d’altres títols anteriors, però la seva posada en escena si resultava tan espectacular com les altres.

 

 

Galaxy Force II (1988)

Sincerament aquest moble no el vaig veure mai i no sé si hi va haver algun en les nostres voltants, i el que sé sobre ell ho sé gràcies a Sant Internet. Gràficament el joc, que sí que l’he jugat amb la emulació, em sembla d’allò més espectacular, fent un ús de l’escalat de sprites sublim i impressionant. Si a això li sumem el monstre de moble dedicat que va idear Sega per a aquest joc en concret, tenim com a resultat una de les experiències arcade més brutals a les quals es podia accedir al seu moment. Quina flipada.

 

 

Power Drift (1988)

Cordeu-vos els cinturons, perquè els loopings i carreres més boges es donen la mà en aquesta increïble creació de Sega. Enormes sprites, fluïdesa extrema i espectacularitat al màxim. Una joia arcade en la que el moble dedicat no feia sinó incrementar aquesta sensació de bogeria que impregna a tot el joc. Es va intentar portar a alguns dels sistemes domèstics de l’època, però es va veure a les clares que aquest joc requeria una bona dosi de potència. Brutal.

 

 

Super Monaco GP (1989)

Sega sempre va tenir una especial relació amb la velocitat. I quina disciplina guarda major relació amb la velocitat? La F-1. I encara que no era el seu primer joc basat en F-1, en Súper Mònaco GP la companyia ens va regalar un gran joc de velocitat al nivell de les seves creacions. Amb una fictícia però molt aconseguida recreació del circuit monegasc, grans sprites i una gran sensació de velocitat, Súper Mònaco GP es prestava com anell al dit per a un moble dedicat amb moviment, com així va ser. Encara que per aquestes contrades i més comunament, és conegut per la seua assolida conversió a Mega Drive (per cert, gran joc), aquesta recreativa és una altra genial creació de Sega.

 

 

G-Loc: Air Battle (1990)

Seqüela directa d’After Burner II, amb G-Loc: Air Battle la companyia es va deixar anar del tot. El moble que van implementar en aquest cas et posava literalment de cap per avall, i podía donar girs complets de tres-cents seixanta graus. Tota una despesa en tots els aspectes, tant d’espectacularitat, com de logística, ja que els mitjans necessaris per a la seva posada en funcionament requerien d’un generós espai de muntatge i d’un operari dedicat exclusivament al seu funcionament, amb la consegüent pujada de preu de la partida, cosa que no feia molta gràcia, òbviament. Aquests inconvenients, units als marejos i sacsejades que donava la màquina, van impedir un èxit més rotund. No obstant això, no es pot negar de l’espectacularitat de la posada en escena. Algú recorda el reportatge que van fer a la Hobby Consolas sobre Sega en els J.J.O.O. del noranta-dos, celebrats a Barcelona, i com van fer referència al fet que el llavors Príncep Felip va jugar personalment a la màquina? Per descomptat Sega sabia com promocionar-se…

 

 

Outrunners (1992)

Considerada com la veritable seqüela espiritual de l’afamat Out Run després de les moltes i inferiors iteracions sorgides arran del mite, Sega ens va lliurar, sis anys després, un joc digne de portar el nom Out Run. Les idees que van fer d’aquell joc tot un èxit, van ser aquí dutes a nous nivells que van convertir la placa en un altre èxit per a la companyia: enormes i preciosos sprites, nous vehicles, noves etapes i un ritme de carrera frenètic i divertit fins a dir prou. La traça i el mestratge de Sega amb l’escalat de sprites van fer possible aquesta meravella.

 

 

Virtua Racing (1992)

Comencem l’era 3D, i res millor per fer-ho que amb un joc, com no, de velocitat. Virtua Racing no va ser el primer joc en 3D, però sí va ser el que va mostrar com havia de ser un joc de velocitat en 3D. Els seus gràfics poligonals i, per sobre de tot, la seva endimoniada fluïdesa i velocitat, van causar estralls en l’ànim dels jugadors, deixant-nos a tots amb la boca completament oberta. En aquesta dècada, Sega va començar a fer possible el joc competitiu entre jugadors en un mateix saló recreatiu, gràcies a l’alineació de diverses màquines una a un costat d’una altra i connectades entre si. La conversió que van fer per Mega Drive, a part de ser tot una passada, va demostrar que els cartutxos amb xips de potenciació haguessin estat més efectius que tant add-on com van treure per la seva consola, però això és una altra història…

 

 

F-1 Super Lap (1993)

Aquest joc, que va tenir la mala sort de sortir en plena època de bogeria per les 3D, va passar més desapercebut del que degué, i faig aquesta ressenya a manera de reconeixement. La seva espectacularitat es veu confirmada per la tan usada (però no per això menys efectiva) tècnica del Super Scaler, impecablement implementada en aquest joc i de la qual Sega ja havia aconseguit ser més que una mestra en el seu funcionament. Uns gràfics que semblaven voler sortir de la pantalla, el so dels monoplaces, un píxel art totalment espectacular, llicència de la F1, escuderies reals, i una jugabilitat i fluïdesa aclaparadores. Personalment ho vaig poder jugar allà per l’any 1995-1996, i va ser amor a primera vista. De fet ha estat un dels videojocs arcade més espectaculars que he jugat en la meva vida. Pur espectacle.

 

 

Daytona USA (1994)

Daytonaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa! La gallina dels ous d’or personal de Sega. Amb aquesta placa la companyia va desencadenar la gran bogeria en els salons recreatius. Amb uns gràfics trencadors (comptaven amb menys polígons que Virtua Racing, però amb moltíssimes més textures), una jugabilitat que viciava des del segon 1 i una banda sonora canyera que venia com anell a el dit a la temàtica Nascar, aquest arcade de velocitat és, amb Out Run, un dels títols més exitosos de Sega. Mític com pocs, el furor que es va desencadenar amb Daytona USA és comparable a poques coses vistes en els arcade. Això, senyores i senyors, és una PASSADA.

 

 

Sega Rally (1995)

I seguim per a bingo. Un altre èxit més de la companyia. Si els jugadors seguíem flipant i jugant amb Daytona USA o Manx TT (un altre gran joc de Sega aparegut poc abans), Sega tornava a sacsejar els salons amb aquesta nova creació: un arcade de ral·lis de perfecta execució i acabat brillant. Dos cotxes mítics, diversos tipus de terreny i una jugabilitat envejable van fer de Sega Rally un dels jocs més desitjats de l’època. No hi ha dubte de l’estat de gràcia en què es trobava Sega en els salons recreatius.

 

 

Virtua Cop 2 (1995)

Bastant millorat respecte a la seva primera versió, aquest arcade de trets amb pistola de llum era un vici pur. Tres fases carregades d’enemics als quals omplir de plom, possibilitat de fer mal a civils (amb la consegüent pèrdua d’una vida), possibilitat de equipar-se amb diferents armes que es podien perdre amb gran facilitat si no érem hàbils, tot envoltat per un frenesí de trets a tort i a dret que feien l’experiència de jugar a Virtua Cop 2 totalment inoblidable.

 

 

The Lost World: Jurassic Park (1997)

Introduir-se en el moble que Sega va fer per aquest videojoc, empunyar l’arma i començar el tour virtual que ens havien preparat, era una veritable passada. No només gràficament era espectacular, el que més ressaltava d’aquest videojoc (i que arribava a posar els pèls de punta), eren els sons i els rugits dels dinosaures, totalment idèntics a les pel·lícules de Spielberg (de fet Sega li va regalar un d’aquests mobles al propi Spielberg). I vagi per déu com sonava allò. Una veritable peça digna de jugar i… gaudir.

 

 

The House of the Dead (1997) i The House of the Dead 2 (1998)

Una altra gran creació de Sega que va calar profund entre els jugadors. Aquesta saga de trets amb pistola de llum, ambientada en un món de zombis i dolents bestioles vivents, encaixava de por amb la mecànica del joc: dispara a tot el que t’ataqui si no vols morir mossegat per un mort vivent. El primer joc ja va ser tot un èxit, i amb la segona versió, més polida gràficament gràcies a l’ús de la placa Naomi, es va acabar de consolidar com a clàssic. Poder jugar a casa amb la Dreamcast a The House of the Dead 2 proporcionava una satisfacció inigualable.

 

 

Star Wars Trilogy Arcade (1998)

Pocs jocs més espectaculars que aquest haurem vist en uns recreatius. Tota una passada de videojoc, una veritable experiència en la qual ens muntem a les naus rebels per acabar amb l’amenaça de l’Imperi en trepidants i icòniques fases de la trilogia original de Star Wars: la destrucció de la primera Estrela de la Mort sobre Yavin, l’atac de l’Imperi sobre els terrenys gelats de Hoth, la batalla sobre les motos als boscos d’Endor, el duel contra Darth Vader i la destrucció de la segona Estrela de la Mort. Un shooter on rails de llibre que, amb uns gràfics increïbles, sons que et submergien directament en l’univers de la saga i una acció que no dequeia, van fer d’aquest arcade sobre la Model 3 de Sega un dels videojocs més espectaculars de quants va fer.

 

Crazy Taxi (1999)

Un videojoc en què conduïm un taxi per portar a vianants a diverses destinacions dins d’una gran ciutat? Dit així, no sona molt divertit, oi? Però és que Sega (quant trobem a faltar a aquella Sega), convertia gairebé qualsevol cosa en un joc addictiu i amb altes dosis de diversió. A quina altra companyia que no fos Sega se li podria ocórrer Crazy Taxi? De la quotidiana versió del taxista tranquil que porta a bon destí als seus confiats ocupants, Sega va donar pas a una esbojarrada cursa contra el temps en què la conducció temerària, els salts, les derrapades i el descontrol total es convertien en els eixos primordials del joc . Si a tot això li sumem una canyera banda sonora composta pel mateix Offspring, obtenim com a resultat un dels arcades més bojos i més endimoniadament viciants de quants hagin existit. Obra mestra.

 

Out Run 2 (2003)

I ja per acabar i com a colofó ​​a aquest extens repàs (tot i així, moltes han quedat sense nomenar), una veritable bomba que es va convertir per mèrits propis com un dels més brillants títols de Sega. Disset van ser els anys que vam haver d’esperar perquè sortís el veritable successor del mític Out Run, encara que vist el resultat, va merèixer la pena. Aquest joc sí va ser més Out Run que mai, però elevat a l’enèsima potència. Gràfics, contingut i diversió es multiplicaven de manera sorprenent en aquest arcade de conducció que va sorprendre a propis i estranys allà pel 2003. Una bona quantitat de ferraris, variades i pintoresques carreteres extraordinàriament representades amb tot luxe de detalls i una renovada banda sonora, totalment espectacular, donaven forma i ser a aquest impressionant joc de velocitat digne dels més alts altars de l’entreteniment, sense oblidar-nos de la nostra inseparable companya de viatge. La seva versió per a la primera Xbox, era ja suficient motiu per a la compra de la consola, ja que el títol és pràcticament el mateix que el vist en les recreatives. Sens dubte, però sens dubte, la joia de la corona de Sega. On em portes avui?

 

 

Com a comentari final, es fa dolorós de veure, amb la qualitat i quantitat d’èxits que va tenir Sega en els salons recreatius fins i tot en ple segle XXI, la pesada llosa que va suposar la seva contrapartida en el mercat domèstic, el qual portava anys en un pronunciat declivi que va anul·lar tots aquests grans èxits que hem vist i que van suposar una importantíssima font d’ingressos i reconeixements, propiciant la caiguda de Sega com una de les companyies més punteres de l’oci digital, veient-se obligada a deixar de competir de tu a tu per l’hegemonia dels videojocs. Aquesta època daurada de la factoria japonesa en els salons recreatius la guardem en la memòria com una relíquia sagrada. De fet, li rendim aquest merescudíssim homenatge amb aquest extens article on ressuscitem aquelles genials creacions d’una època que ens va fer somiar amb els ulls oberts, per a que els més grandets pugam reviure, i els més jovenets descobrir, què era en realitat la companyía SEGA.

Fins aviat!

11
2 respostes
  1. Xavier
    Xavier says:

    Com a usuari de molts d’aquestes cabines en la meva joventut, per mi aquest article és una joia! Moltes felicitats.

    Ja sé que és molt demanar, però estaria molt bé adequar aquest article a un format revista en PDF.

    Respon

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.