Què són els jocs Metroidvania?

Molt bones canalla! Els macos d’Oldschoolgames.cat us… ai, perdó, que ara ens diem Pixelats! Però tranquils, que tot i el canvi de nom, seguim sent els 4 fastigosos que us arribem al més profund de la patata amb els nostres articles de qualitat.

Avui us anàvem a parlar d’un joc, que pel preu al que el pots aconseguir està força ben parit, però què passa? Que m’he posat a explicar en quin gènere estaria ubicat, m’he posat a escriure i a escriure com de costum, tan feliç… però portava una estona escrivint i només ho feia sobre el gènere al que pertany, i ja portava moltes línies… així que al final m’he dit “Marc, aquí ja no hi ha lloc per parlar del joc”. Pobre, pobre joc.

Així que, macos i maques, aquest article tractarà sobre què és el gènere Metroidvania i amb quins altres gèneres es pot confondre. Això sí que és un plot twist en tota regla!

Hereus i pubilles que esteu llegint aquestes paraules, heu de saber que el Metroidvania és un gènere que fusiona l’essència de dues joies dels videojocs, els Metroid i els Castlevania. La màgia resideix en la barreja d’exploració, acció i plataformes, que segons com estiguin de proporcionades, et recordaran més a un “Metroid” o a un “vania”. També es caracteritza per ser un gènere que fa evolucionar al personatge i al mapejat a parts iguals, ja que per accedir a noves àrees normalment necessitaràs un item que no podràs trobar fins al moment indicat, perquè anirà en funció de com de desenvolupat tinguis al personatge.

La veritat és que aquests jocs on la progressió és pràcticament constant, em fan trempar molt, i d’aquí que m’agradi tant aquest gènere. Ah, i per norma general, tenen el mapa sempre visible, cosa que em fa trempar més encara. Aquí un exemple…. o no.

Però ull!! Que hi ha qui diuen que són Metroidvanies i no ho són!! I aquí resideix la raó de les paraules d’aquest article, perquè, germans i germanes, us porto la veritat, us porto la paraula de “nostru sinyó”, us porto l’essència. Què és un Metroidvania??

Un Metroidvania seria com anar al Bonpreu que acaben d’obrir al costat de casa teva a comprar tomàquets.
Com que és nou, no et coneixes la seva distribució, així que has d’investigar.
Durant la teva recerca, hauràs de remenar bé, ja que fent-ho trobaràs productes que et faran millorar i a més a més t’ajudaran a accedir a altres àrees on abans no hi podies. Per exemple, si ets un golafre-llaminer com jo, et seria impossible entrar al passadís de la xocolata sense comprar res, perquè el teu grassonet interior ho compraria tot. Però tranquil, perquè abans d’arribar al passadis de la xocolata has arreplegat un parell de quilos de pomes de Girona, que tot i no ser xocolata, saps que també omplirà el buit del teu estómac, així que ara tindràs la força de voluntat necessària per anar per aquell maleït passadís sense por a res!!
Tot això ho fas mentre esquives altres clients, que es posaran al mig i aniran molt molt lents, que vindrien a ser els típics enemics cabrons que volen fer-te la vida impossible.
Aquesta èpica aventura et portarà a descobrir nous passadissos, que diràs “hosti, però si hi ha menjar típic de Bosnia Herzegovina, què bé…!!”
I tot això, com no podia ser d’una altre manera, ho alternaràs amb anar lluitant contra perillosos enemics finals, com el transpalet destructor, el vehicle de neteja assassí o l’encarregat mal follat.
Si a tot això hi sumes un argument que estigui bé, com per exemple que els tomàquets són per cardar-te un bon pa amb tomàquet, ja tens un joc de collons. De fet, em moro de ganes de que algú tregui un joc amb un argument tan patètic i sublim com el que acabo d’explicar.

Aquí teniu l’essència. Això és un Metroidvania. Li pots dir Timmespiner, The Mummy Demastered o Axiom Verge, que són 3 obres mestres del gènere més inspirades en la saga Metroid, o li pots dir Bloodstained, que és un joc purament Castlevania (crec que això pot ser perquè els dos jocs comparteixen creador).

Malauradament, ens trobarem jocs d’altres gèneres que us els voldran colar com a Metroidvanies però ni de conya ho són. Bàsicament ho poden fer amb dos gèneres:

Plataformes: el gènere per excel·lència, ja que per norma general agrada a tothom. No cal que us digui que un joc de plataformes és avançar, saltar, esquivar obstacles i acabar amb enemics (de manera molt resumida, eh?). Què passa si, agafes un joc de plataformes, i a cada pantalla li fots una paret que si t’apropes molt descobriràs que és una paret falsa i que allà hi ha un tresor? Doncs que ja tens un Metroidvania, clar que sí!! Doncs ja us diré per on us podeu fotre la vostra paret falsa, merdosos! Per aquesta regla de tres, el Mario Bros podria ser un Metroidvania, i ell sense saber-ho, pobret!

Exemples que em trobo sovint per les xarxes són per exemple el Shantae, el Monster Boy (dit per fans, no pels creadors, eh?), i els típics indies que saben que vendran més dient que han fet un Metroidvania que no un Plataformes. No dic que siguin jocs dolents, només demano que els nombrin pel gènere que els pertany.

Com que no em vull allargar molt més, aniré a pel segon i últim gènere, que per mi és l’enemic número u dels Metroidvania. Els Roguelike.

Un Roguelike sería com l’exemple d’anar a comprar tomàquets: entrar al Bonpreu, investigar els passadissos, remenar i trobar productes que et faran millorar, prosseguir… PERÒ AQUÍ VE LA MERDA, ja que ooooh, ho sento, però t’ha tocat a un altre client (recordem que els altres clients són enemics) i has de tornar a començar des del principi, DES DEL PRINCIPI. Oi que això no ho feu? Oi que si t’equivoques i agafes mongeta plana en comptes de la rodona, vas, rectifiques allò i només allò, i segueixes fent la compra?? Doncs no, si fer la compra fos un joc Roguelike, hauries de deixar tota la compra un altre cop, POTSER et podries quedar amb algun item que faci que el teu personatge millori una miqueta de no res, i llavors apa, un altre cop a començar de zero.

Aquesta hòstia me la vaig endur amb el Deadcells. Bona estètica, bon plantejament, jo tot feliç el començo a jugar… i hòstia. Amb aquest nivell de dificultat que a mi personalment em treu de polleguera, i que cada cop que et maten has de tornar a començar…. tinc dona, una filla d’un any i una feina que m’ocupa gran part del dia, i l’última cosa que vull és que els pocs minuts que tinc al dia per jugar sigui a un joc on o ets un crack o és com estar atrapat a la pel•li del dia de la marmota del Bill Murray.

Critico el gènere únicament a nivell personal, ja que a mi m’agrada acabar els jocs que començo, i un joc que veig que m’agrada però que he de començar de zero cada cop que em maten… em posa dels nervis, ja que no tinc molta paciència. Però òbviament entenc que si existeix i hi ha jocs d’aquest estil és perquè agrada, però si us plau, si compleix aquests requisits, per molt Metroidvania que sembli, digueu-li pel seu nom.

Us he de dir que si hagués d’anar pel món discutint amb tots els idiotes que foten dins del mateix sac tots aquests estils, no acabaria mai, així que haver escrit aquí tot el que penso m’ha anat molt bé. No sabeu com m’acabo de desfogar. Us ho agraeixo. I ara, me’n vaig al Bonpreu!

 

 

2
3 respostes
  1. Xavier
    Xavier says:

    Recentment en un dels podcasts de la web Pulpofrito també van parlar d’aquest gènere de videojocs.
    Gràcies per fer l’article amb humor comparant-lo amb l’exemple del supermercat 🙂

    Respon

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.