Final Fight II

Als 90, les recreatives tenien un paper molt important a la industria dels videojocs. Recordo quan obria la Hobby Consoles i llegia sobre un joc que era l’hostia, i anaves al final, i posava “recreativa”… o el que és pitjor, “recreativa Japón”… hi ha moltes injustícies al món, i aquesta n’era una! Per sort per a nosaltres, n’hi havia molts que, gràcies a l’èxit que tenien, finalment feien el salt a les consoles, com es el cas del joc que ens porta avui aquí.

Parlarem de la saga de Final Fight, concretament de la segona part, ja que mun germà i jo ens hi vam posar i en poc més d’una horeta vam arribar a aquella pantalla negra com la nit que posa END, aixi que vam pensar… què millor que fer un petit anàlisi del que ens ha semblat?

Suposo que el més llògic seria començar parlant de la primera part, pero què passa? Que la versió de SNES no té multijugador. Un beat em’up sense multijugador es com un calçot sense salsa romesco: t’el pots menjar? sí, però no és el mateix.

El que sí que faré és posar-vos una mica en situació: 1989, 10:00 a.m d’un matí qualsevol en una sala recreativa Japonesa qualsevol. Apareix una nova màquina de Capcom, amb un joc que es diu Final Fight. Un joc que anava a ser la continuació del Street Fighter però, veient l’èxit de Double Dragon, van redirigir-lo cap a un estil beat ‘em up. Degut a l’exit que va tenir, al cap de poc va sortir per consoles i amb el temps van sortir seqüeles com Final Fight II (del que parlarem) o Final Fight Guy (el recordeu de l’article de la bombolla dels jocs?).

Al primer Final Fight podeu escollir entre tres personatges: Mike Haggar, un paio alt, fort amb barba i semi despullat que a sobre és l’alcalde de Metro City (on transcorren els fets), el noviet de la seva filla, Cody i el millor amic d’en Cody, Guy. Aquests tres mascles sortits d’un calendari pujadet de to tindran la missió d’acabar amb la banda Mad Gear, uns paios més dolents que el vi calent que han raptat a la filla d’en Haggar, així que tens tres personatges per triar però tranquil, que només aniràs amb un, així que apa, a rescatar a la noieta mentre els altres dos es rasquen el que no sona. Al final la rescaten, i tots feliços.

La segona part, a la qual li hem fotut canya i de la que puc parlar amb coneixement de causa, és una mica més del mateix: la banda Mad Gang ressorgeix de les cendres com au Fènix i son tan dolents que rapten al pare i a la novieta del Guy (personatge que ja no apareixerà en aquesta edició i serà substituït per un personatge femení, la Maki). La missió és, òbviament, acabar de nou amb els Mad Gang aquests i salvar el món mundial.

L’argument en si no té cap misteri, suposo que està fet per a que no pensem massa i anem a la part que interessa, que és repartir pals. Ens posem en matèria, i aixi com qui no vol la cosa viatges arreu del món perseguint als dolentots abans nombrats, on pots veure imatges d’Holanda tota derruïda, plena de corbs i amb mines antipersones al terra, o Venecia amb edificis sobreposats a l’aigua de manera molt anti estètica… però no patiu, que tot això ho han compensat fotent a la Chun-Li de fons fotent-se un bol de fideus!

El joc conta amb un llistat d’enemics més aviat pobre, ja que constantment, per molt que canviem de país, apareixen els mateixos 6 o 7 enemics, als quals els hi acabes agafant carinyo i dius “Va, aquest te’l deixo a tu que a mi em fa peneta”. Apart d’això, té masses coses de Street Figther II, que no molesten, però que dius “podríeu haver fet un puto brainstorming abans de decidir fer el mateix en els dos jocs”.

En resum, el joc en sí no es dolent i si et pilla de nou, jugueu dues persones, o ets un fan dels beat em’up, et podria arribar a agradar… però dubto que un joc com aquest pilli de nou a ningú. Sincerament, crec que la manca d’originalitat en aquest títol és bestial, és tant lineal que fins i tot s’agraeix que duri menys de dues hores i crec que algun gir argumental o alguna cosa que no fos “avança i pega” s’hagués agraït molt.