…i no puc evitar que la meua ment siga assaltada  pels gloriosos records d’aquells anys en que els videojocs eren “màgics, sorprenents i al·lucinants”

Ei ei ei ei!!! Que passa retro companys i companyes? Avui us vaig a parlar d’un joc de saló arcade. Recordeu? Sí, aquelles sales repletes de màquines cridaneres que representaven el màxim en quant a tecnología del videojoc…bé, crec que no fa falta que us digui res al respecte, no? Hahahaha. Ma que aprecie aquets jocs de les anyorades màquines arcade…centenars de jocs amb gràfics, colorits i jugabilitat sobèrbia, eh? La de xapes que ens vam deixar per aquells anys hahaha. Doncs bé, tenia gana de parlar-vos sobre un joc que, encara que no va ser un dels més destacats del extenssísim palmell de varietat arcade, sempre l’he guardat en la memòria com a un bon joc que em va deixar una gran sensàcio en aquella primera meitat dels ‘90. Fiqueu-se la roba verda i prepareu-se per a volar, doncs ens anem a la caça del Capità Garfi:

1. Cartell Publicitari del Joc.

Corría l’any 1992, i la companyía japonesa de videojocs Data East (que es deia Irem a EEUU), va decidir llançar al mercat un videojoc basat en les aventures i correries de Peter Pan i la canalla dels nens perduts per a un sistema arcade. Recordem, que un any abans, al 1991, es va estrenar la exitosa pel·lícula Hook, on el genial i tristament desaparegut Robin Williams donà vida a un Peter Pan que ho havia oblidat tot i que havia abandonat el “País de Nunca Jamás”, i que de sobte es veu atac per l’etern enemic, el Capità Garfi, personatge que fou representat pel no menys genial Dustin Hoffman. Menys mal que el nostre heroi contava amb l’ajuda de la petita i bufona “Campanilla”, a qui donava vida ni més ni menys que la guapa i atractiva Julia Roberts, i que el portà de nou al lloc d’on no havia que haver sortit mai, i on ara li pertocava restablir l’ordre. Com veieu, la peli tenia un repart d’actors verdaderament soberbi i, gràcies a això, i a que la peli en sí no estava gens malament, en aquella primera meitat dels 90 es va viure una renovada furor per l’heroi que mai envellia. Data East va saber veure aquell interés que hi havia de nou per Peter Pan gràcies a la nova pel·lícula i no va voler perdre la ocasió de fer un joc basat en aquesta franquicia. I tant que el van fer: un beat’em up en tota regla. Un “jo contra el barri” que tant de moda estava en els ’90, on tenies que obrir-te pas a base d’estomacar pirates i corsaris del Capità Garfi repartint llenya de la bona a dreta i esquerra hahahaha. Personalment m’encanten aquest tipus de jocs. I més quan utilitzen una franquicia que, a priori, no sembla que pogués ser bona per a fer un joc d’aquest tipus.

2. El joc comença, com no, en un port pirata.

Els gràfics de Hook son, com ja era norma en els jocs dels ’90, una delicia visual dels 2D. Personatges ben disenyats i amb un gran colorit, eren acompanyats per una correcta varietat de moviments i animacions (facials inclosos) que li sentaven molt bé al joc. I tant els escenaris com els paisatges que ens acompanyen al fons, son d’una gran qualitat i bellesa; qualsevol amant dels jocs en 2D sabrà veure de seguida que els de Data East li van ficar gana i interés en aconseguir que el joc fora vistós a primera vista i que t’entrara pels ulls. I renoi que sí. Veure el joc en moviment no defrauda el més mínim. Cert és que en alguns moments puntuals en que s’acumulen els enemics en pantalla quan t’enfrontes als “bosses” finals de cada fase, hi ha una mica de ralentització, però es mínima i no arriba gaire a molestar. Però això no enturbia per a res el acabat gràfic i el nombre de detalls que es poden arribar a veure en cadascuna de les fases del joc. I si no, i com a mostra d’exemple, fixeu-se en les sirenes que contemplen impàvides com els calfes les orelles als pirates que s’atreveixen a plantar-nos cara en la fase quatre, si no m’equivoque, i els detalls de les cascades que envolten a les sirenes. Sens dubte una passada. Gràficament el joc té un gran nivell. Un gust per a la vista hahahahahaha.

3. En pocs videojocs tindràs unes espectadores tan maques i úniques com les 3 sirenes del fons.

En quant als enemics que ens faràn front, hi ha una varietat d’uns 6 ó 7 tipus diferents que, com es normal en els beat’em up, estàn més clonats que el bitllets que hi ha en qualsevol compte bancari de qualsevol polític (jo he dit això? Hahaha). Però no es una cosa que moleste massa, la veritat. Aquí venim a repartir coques, i en tenim per a tots, estiguen clonats o no.

4. No em negareu que els gràfics del fons son totals. Molen molt.

Bé, l’apartat sonor no es que destaque especialment (no tot potser bó hehehe), però les melodies, més bé canyeres clar,  acompanyen perfectament l’acció del joc i no decauen en cap moment ni desentonen per a res en “l’ambient” del joc. Es deveres, que no haguera estat de més que hagueren utilitzat melodies de la boníssima banda sonora de la pel·lícula, però clar, es veu que els drets que tenien que pagar al senyor John Williams per usar les seues melodies va ser un impediment important. Així i tot, la peça que sona durant tota la primera fase sí està, no obstant, treta de la música de la peli, més concretament es el tema principal, en lo xulo que està. Però, si no m’equivoque, crec que es l’única peça original de la BSO en tot el joc. Puc dir, que l’apartat sonor encara que no es roí, ni molt menys, no aconsegueix igualar el nivell de qualitat de la que sí fa gal·la l’apartat gràfic.

5. Aquet grassot cuiner es el “jefe” del primer nivell. Renoi quin panxana hahaha

Bé, passem al apartat tècnic. En este apartat, baix el meu punt de vista, el joc cumpleix més que sobradament. Perque? Basicament, perque els jocs arcade es tenien que guanyar la fama entre els jugadors oferint-los qualitat i bons acabats una vegada el joc estava al carrer (no com avui en dia, que dos anys abans ja estàn venent-nos la burra), i aquet joc els ofereix: les animacions i moviments dels personatges estàn ben cuidats i fets amb gust. Cadascún dels 5 personatges elegibles de que disposa el joc té el seu estil de lluita totalment diferenciat dels altres així com les habilitats. Es evident que el més equilibrat i poderós es, com no, el Peter Pan, però dels altres, el Rufio es molt ràpid i fort però els seus cops tenen poc alcanç (estos dos son els més equilibrats del joc) i després tenim al altres tres marrecs que no son tan forts: el nen ros no es molt ràpid o poderós però els seus cops tenen més alcanç, i dels altres nens un es més ràpid i ágil però menys fort i l’ultim (el més grassonet), es més fort però evidenment també es més lent. Varietat no en falta. I pel que fa a les màgies, realment no son molt espectaculars, la veritat. La única que val la pena es la del Peter Pan, que s’envolta en una columna com de foc que s’alça a les altures i destroça a tot aquell que està a prop. Però la de la resta de personatges no estàn tan bé. Ara bé, això es un mal menor. El que sí que va ser, i es, un gran encert, es que el joc et permet jugar a quatre juadors simultanis!! Tot un espectacle el poder jugar quatre amics a la vegada, amb la pantalla plena de pirates destijant no haver eixit de casa mentre una pluja de cops, patades, salts i màgies inunda tota la pantalla. Tot un luxe!! Hahaha I tot sense ralentitzacions i amb fluidesa. Diversió pura i dura. Un gran encert per part de Data East no sòls en aquella època, ja que avui en dia, per exemple, si disposes d’una Raspberry i quatre gamepads, es podeu pegar una viciada de por tú i tres amics més a la vegada. A que mola? Doncs proveu-ho i voreu com encara mola més hahahahaha. Multiplayer online? Està bé, esclar. Però mola més tindre els companys al teu costat…molt més!!!

6. Pantalla de sel·lecció de personatges. Només haguera fet falta poder jugar-ne 5, no? hahaha per demanar…

A més, el joc té alguns detalls que fan que encara puga agradar-te més: quan tombes a un enemic i es queda en terra estés, i encara li queda vida, hi ha un curt espai de temps en el que si et fiques damunt d’ell, pots començar a pegar-li cops al més pur estil “que malícia et tinc i que rabia me dones” hahaha que mentre estàs al terra t’estic estarrufant de valent 😉 o, també, hi ha punts secrets  a la part de dalt del escenari en que, si saps on pegar, et regalen ítems, bé per a pujar la barra de vida o bé per augmentar la puntuació. Seràs capaç de trobar-los? Segur que sí. I com era normal en estos jocs en aquella època, també podíes interactuar amb parts del escenari, com per exemple fer caure un àncora enorme al damunt d’un grup de pirates, o tirar-los un olla ardent que estava al damunt del foc…en fi, que detalls i coses curioses per a sorprendre i agradar al jugador no li falten. I això sempre es d’agraïr.

7. Aquesta “Campanilla” no s’assembla massa a la Julia Roberts, eh? hahaha

Al ser un joc arcade, l’apartat de la dificultat està més que cobert. Com era norma en els videojocs dels recreatius, al principi resulta bastant fàcil i la primera pantalla te la pots fulminar sense massa problemes. Ara bé, hehehe, tan prompte com comences la fase 2 ja notes que la cosa ha cambiat (ups!), i el que en la primera fase eren pirates bobos no massa llestos, en esta ja s’han espabilat sobremanera i ja te fiquen les coses més series: te peguen més cops, et rodejen, s’aparten…el que realment es busca, no? Que teu fiquen difícil, encara que les intencions reals dels creadors era deixar-nos les butxaques més pelades que el meu cap (sí, no tinc massa pèl hahaha). Però que te fique les coses dificils no vol dir que no disfrutes jugant,  ja que et fas de repartir estopa sense parar que es un gust, escolta. Ara mateix no ho recorde, perque fa molt de temps que me’l vaig passar tot i ara per a escriure la reviu sols l’he jugat les primeres quatre fases per a refrescar la memòria, però crec recordar que el joc, per a ser arcade, es prou llarg. Crec que son 8 o 9 les fases disponibles per les quals et passetjes tota la illa de “Nunca Jamás”, començant en un port pirata i acabant en el vaixell del Capità Garfi a l’altra punta de la illa…pràcticament impossible passar-te’l sols amb un crèdit hehehe. Així que tens un gran joc arcade de bona duració i a més el repte de passar-te’l tot només amb un crèdit (si ho fas, et convide a sopar tio, deveres). Bé, i a tot açò, dir que per a jugar només s’utilitzen el joystick de direcció i dos botons, el d’acció i el de botar: simple i directe com el bons arcades de sempre, ja que com es normal en els nostres estimats jocs dels ’80 i ’90, el complicat era dominar el joc i la seua dificultad amb comandaments fàcils i simples. Que gran filosofía!! hahahaha.

8. Sol passar que els més malvats acaben fugint en la cua entre les potes.

En fi, que tenia gana d’escriure sobre aquest joc i reviure junt amb vosaltres les aventures del Peter Pan més combatiu del món del videojoc. Mai oblidaré aquell dia d’estiu de mitjans dels ’90, quan vaig entrar als recreatius del meu poble (una petita localitat de 2500 persones) i vaig veure al Peter Pan donant el seu mereixcut als dolents a base de cops de puny, patades i màgia. Vaig fer com els lleons quan cacen: vaig fixar la vista en la màquina arcade, i sense deixar de mirar-la, m’hi vaig enfilar cap allí quasi volant com si fós el Peter Pan, totalment meravellat davant d’aquell increíble joc que tenia uns gràfics absolutament genials, definits i plens de detalls. I allí que es va quedar la paga hahahaha, però no em va saber gens de mal. En aquells anys era el preu a pagar si ú volia disfrutar d’aquells jocs inalcançables per als sistemes domèstics del moment. Vos el recomane? Sí, totalment. I més si us agraden els beat’em ups. Sé que hi ha un fum d’aquest tipus de jocs, però d’entre tota eixa quantitat, hi ha que destaquen més que altres. Doncs aquest es un dels que destaca. Disfruteu-lo!! I si es en companyía, millor que millor.

Us passe un enllaç on podreu veure un video del joc en una partida a quatre jugadors. Diversió assegurada:

https://youtu.be/HQmn1jDAMZI