Descobrint els clàssics: Chrono Trigger (I)

Tant el CEO com la cúpula directiva de OldSchoolGames ho tenen clar: per impulsar les visites al web cal incorporar una redactora! El problema amb el que s’han trobat és que jo era la única opció, així que s’han hagut de conformar (i el mateix haureu de fer vosaltres buahaha).

No us faré una presentació de la meva persona explicant si m’agraden o no els videojocs, però si una breu explicació del que intentaré escriure en aquest indret d’Internet: com que aquí tothom es fot a parlar de jocs molt ben parits que jo no he provat en la vida, els jugaré per primera vegada i us explicaré la meva experiència descobrint els clàssics, basada en el punt de vista actual i no en els records de l’època de Karate Kid.

He escollit aquest joc perquè m’ha donat la gana diversos motius. Em venia de gust jugar a un RPG de la SNES, i els dos candidats amb més números eren el Chrono Trigger i el Seiken Densetsu 3. Com que d’aquest últim en vam parlar fa poc doncs la balança es va decantar per el primer. No es pot parlar de Chrono Trigger sense explicar qui l’ha fet: “Chrono Trigger va ser desenvolupat per un grup anomenat “Dream Team” o “Dream Project” que està constituït per Hironobu Sakaguchi, Kazuhiko Aoki i el compositor i músic Nobuo Uematsu, conegut pels seus treballs a la saga de Final Fantasy, i Yuuji Horii i l’artista Akira Toriyama, conegut pels seus treballs a la saga de Dragon Quest.” (Viquipèdia).

Carregats d’originalitat, comencem el joc encarnant un protagonista mascle amb espasa. Passegem per la fira del poble, coneixem a una noia, la nostra amiga Bulma Lucca ens enreda en un aparell que ens fa viatjar per el temps i ja l’hem liada. Tot i que l’argument no és per escriure una novela (dic això sense haver-lo acabat, potser a la segona part de l’article em rectifico), la originalitat es manifesta en l’ambientació Toriyama de tot el joc. L’equip de protagonistes és molt heterogeni i tothom té la seva dosi de carisma.

Els jocs són per divertir-se i el Chrono Trigger és molt divertit. Porto 10 hores de joc (tinc entès que el joc en són unes 20) i encara no he fugit de cap combat. Les lluites són divertides per moltes raons. Els combats per torns són en el mateix escenari pel que fas l’exploració habitual de RPG (ens trobem els enemics, els veiem venir), i tant els protagonistes com els enemics van canviant de posició, aportant varietat visual i millorant la jugabilitat (hi ha un munt d’atacs d’àrea o de línia on aquest aspecte és clau). Comencem el joc amb el típic atac bàsic i les tècniques de cada personatge, però més endavant aprenem a fer tècniques que combinen diversos membres de l’equip, fent-ho més atractiu i entretingut. El progrés dels personatges és més aviat típic. Pugem de nivell per augmentar les estadístiques i guanyem punts d’habilitat per aprendre noves skills. Ens equipem objectes que trobem o comprem, molts assignats a personatges concrets. Per acabar, quan ja portes unes horetes de joc t’introdueixen la màgia. Cada personatge és d’un element i s’aporta el toc final a la complexitat dels combats (ja sabeu, pedra-paper-tisora o foc-aigua-planta).

Els gràfics m’han sorprès positivament. Hi ha molta diversitat en els escenaris (viatjar pel temps ajuda a que argumentalment això tingui sentit), els enemics són originals, les animacións dels atacs estan ben fetes, va canviant l’aspecte de l’arma que tenim equipada… I tot acompanyat d’una banda sonora a l’alçada. A la SNES sempre li ha agradat fardar de só i aquí és evident tant en les cançons com en el més simple sorollet satisfactori de moure el cursor pel menú.

M’ho estic passant teta. M’encanten els personatges, els combats i els gràfics. Stay tuned per la segona part, on us explicaré les meves conclusions després de completar el joc!