La partida inacabada

Eiiiiii (sempre començo els articles igual, ja es el meu fuetet (fuetet = latiguillo en castellà (m’ho acabo d’inventar (o no) però sona bé))), com esteu? Espero que bé i amb forces per llegir aquest article d’opinió, la meva opinió, sobre aquells jocs que es comencen però que no s’acaben.

P.D: Si, cobro per parèntesi.

No és cap mentida si dic que gran part de la nostra col·lecció de jocs, estan sense acabar. Alguns a mitges, altres començats i prou, o els que foten mes ràbia, els que si li fotéssim canya un parell d’hores ens convertiria en persones dignes de llegir el satisfactori i gloriós “THE END”.

Per què? És que aquests jocs no van costar els seus calers, que tant costen de guanyar? No hi va treballar un munt de gent amb l’objectiu de fer-nos gaudir? No val la pena esforçar-se per treure-li tot el suc a cada joc que tinguem?

La sensació que tens quan arribes a aquest moment… sense paraules!

Totes aquestes preguntes dignes d’un filòsof, a l’hora de la veritat, no importen per res, ja que hi ha mil i un motius pels que deixem un joc a la meitat. Alguns que em venen al cap (pensant en la meva experiència personal) són:

L’argument perd força: arriba un punt del joc que es fa repetitiu o simplement l’argument ja no t’enganxa com al principi i decideixes deixar-ho passar. Típic.

Tot i que trobo que a partir de la meitat del joc perd molta força… com els hi dius que no??

Decepció fulminant: les campanyes publicitàries, els mitjans, etc. etc., faran el que faci falta per convèncer al públic de que aquell joc serà EL JOC, fent que durant mesos estiguis contant els dies que falten per tenir-lo. Arriba el dia, et deixes la pasta, tornes a casa, el poses… i a l’hora de jugar-lo t’acabes enduent una gran decepció. No perquè el joc sigui dolent, si no perquè no és tant com t’havien fet creure, i això fot més que qualsevol altre cosa. Si això passa amb un altre joc, un joc aleatori, doncs no passa res, ja saps que a que t’enfrontes i si és dolent doncs quina putada i si és bo doncs millor que millor, però un joc que esperaves meravelles d’ell després resulta ser una enganyifa… acabarà agafant pols a l’estanteria al poc temps.

Potser hi ha algú que es molt fan d’aquest joc, però… van ser 10 minuts i a l’estanteria.

La novetat sempre mola més: crec que aquest és el punt que més partides inacabades provoca. Tens el teu joc que t’agrada i que procures jugar a diari, ni que sigui una estona… i de cop, cagundeu!! Arriba a casa aquell joc que vas pillar-te! El proves, t’agrada, dius “va, una mica més i torno al que estava fent”… i no tornes.

“Torna, o no sabràs com arribaré a Wendel!!”

Més d’un alhora és arriscat: com a les relacions, jugar a mes d’un joc alhora és arriscat. Si són de diferents generes no passa res, un pot ser un RPG i l’altre de futbol, per desconnectar, i està bé, així no et satures mai de cap… però jugar al FF6 i al Terranigma alhora? Estem bojos? Tindrem un cacau argumental al cap de l’hòstia, confondrem atacs, controls… i això farà que acabem per descartar un dels dos. Així que no sigueu dolentots i no jugueu amb els sentiments dels jocs!

A mi em jugues amb calma i tranquil·litat, està clar?? – Chrono, protagonista de Chrono Trigger

Catàleg infinit: el motiu dels motius, nens i nenes… com volem centrar-nos en un joc si ens estan publicant milers de jocs a l’any?? Steam, consola, retro, tablet… és igual!! Hi ha milers de jocs!! Com vull jugar tranquil a un joc de 1992 de 40 hores sabent que a dia d’avui estan traient meravelles rollo Xenoblade, Uncharted, The Witcher, Fallout… sí, l’encant del píxel i tot el que tu vulguis, però cagundeu, l’encant dels jocs actuals també existeix! En fi, ja m’enteneu… vaig a per les pastilles del cor que només de pensar en el tema se’m posa la patata a mil.

Aquests són només uns exemples de la quantitat de motius pels quals deixem partides a mitges, fent que Link, Samus, Sonic, i un llarg etc. de personatges mítics de la nostra infància (i d’ara, òbviament) mai assoleixin el seu objectiu. Quina putada.

De fet, dels 3 prestatges que tinc de jocs de Wii/360/PS3, hi ha un que és per als jocs que m’he passat i els altres dos és per la resta… perquè us en feu una idea!

És cert que hi ha molts jocs que no et pots passar, ja sigui pel gènere del joc (si t’has passat un FIFA ja m’avises si això) o perquè estem parlant del Battletoads & Battlemaniacs (jjjajajjjajjajajajjja).

Jo soc dels que em pots deixar a mitges, que mai em queixo… va dir mai cap home excepte els del NBA JAM

Però tots els que juguem per amor als videojocs (els que juguen exclusivament al candy crush o a jocs de niño-rata no conten) som conscients de que deixar un joc a mitges es una putada necessària, degut al gran ventall que tenim al nostre abast. Que no som de pedra, collons!!

Si no us passeu cap joc d’aquesta “consola”, tranquils, no passa absolutament res.

En fi, dono per acabada la meva reflexió que suposo que més d’un compartireu amb mi, no sense abans donar-vos un consell: gaudiu de cada joc el màxim possible, i si el joc no us transmet res, a la merda! Que hi ha molts més! Apa!!