PC-Engine. Des de les Ombres dels ’80.

Què hi ha de nou companys? Gaudint dels vostres jocs favorits, siguin en píxel o no? I si no, deuríeu jajajajaja. Després de pensar-ho bé i amb tranquil·litat, i amb el consell dels nostres estimats i benvolguts Marc i Jon (molt macos els dos), he arribat a la conclusió que vaig a iniciar una sèrie de reportatges al blog en el qual vaig a parlar-vos sobre unes consoles que van marcar, almenys per a mi, l’època més màgica i especial del món del videojoc. Unes màquines tecnològicament molt avançades a la seva època i que van calar molt profund entre la gent de finals dels 80 fins a mitjans dels 90. Aquestes consoles no són altres que les de la generació dels 16-Bits; al meu parer, per context d’època i pel nivell tecnològic existent en aquestes èpoques, la millor generació de videoconsoles que ha vist la llum. Vaig a centrar-me exclusivament en quatre consoles (les més famoses): Pc-Engine, Mega Drive, Súper Nintendo i Neo Geo.

I vaig a començar aquesta sèrie de reportatges parlant sobre la més desconeguda de totes i no per això la menys capaç. Resulta extrany, en tot cas i a primera vista, que una consola amb l’alt potencial que exhibia en el seu moment, fos tan menyspreada en els mercats nord-americans i europeu. Per què? Què va passar perquè una consola tan capaç no triomfés com deuría haverho fet arreu del món? Anem allà.

Any 1987. En una època en què els videojocs eren una minoria i qualsevol que veiés d’un en moviment es quedava com si ara de més majoret entres a la teva habitació i et trobes amb una tremenda noia tombaeta al teu llit (bé, potser no tant) , la NES de 8 bits meravellava i enganxava a milions de nens japonesos i americans i dominava el mercat mundial dels videojocs amb mà de ferro i, l’única que semblava plantar-li cara era l’altra gran companyia de videojocs nipona, Sega, amb la seva Màster System II (i sense massa èxit), fou un altra companyia del país del sol naixent la que de sobte va donar un cop d’autoritat sobre la taula: NEC (Nipon Electronic Company). En aquells anys en què l’anime s’estava posant de moda a nivell mundial (que no al Japó, és clar, allà ja feia anys que ho gaudien) gràcies a sèries com Bola de Drac, Dr Slump, Oliver & Benji, Cavallers del Zodíac, etc … i al mateix temps que l’auge dels videojocs era imminent i imparable, NEC era una de les companyies tecnològiques més punteres del moment; no obstant això, havia llançat el primer pc portàtil de Japó, el PC-98LT. NEC es va aliar llavors amb una altra companyia innovadora i avançada, la arcadiana Hudson Soft, i com a resultat d’aquella aliança tecnològica va néixer una consola sorprenent i amb unes característiques que deixava a la abassegadora NES de Nintendo a noquejada: PC-Engine (TurboGrafx16 a Amèrica i TurboGrafx a Europa).

Petita però valenta.

Les seves mesures eren, com tot en ella, sorprenents: disseny súper-reduït, minimalista i d’un preciós color blanc, la mida de la PC-Engine era més o menys com el d’un cartutx de la NES! Fascinant. El cervell que es va triar per a aquesta bèstia de l’entreteniment virtual era un xip de 8 bits de gran rendiment fabricat per Hudson Soft, el HuC6280; i per rematar la gran feina gestada en forma de xip per Hudson Soft, van tenir la genial idea que l’avançat cervell cibernètic estigués acompanyat per una GPU (xip de gràfics) de ni més ni menys que 16 bits (molt brutal per a l’època ), el qual li va permetre a la consola poder generar, moure, manipular i mostrar en pantalla una gran quantitat de sprites i de colors com cap consola o ordinador domèstics del moment eren capaços d’igualar. Indubtablement, va ser tot un esclafit tecnològic per l’època. On la NES i la Master System 2 havien d’esforçar-se al màxim per poder posar en moviment uns pocs sprites i que a més fossin fluids, la PC-Engine era capaç de mostrar uns gràfics i uns sprites grans i d’un gran colorit amb una facilitat sorprenent , gairebé sense flickering (que tècnic queda això jajajaja. Res, res. Això vol dir: parpelleig). Aquella preciositat de consola de reduïdíssim tamany era capaç de mostrar, atenció: 482 colors en pantalla d’una paleta de 512! Sorprenent, no? Molt. I més tenint en compte que la NES ja feia suficient si mostrava en pantalla 52 colors d’una paleta de 48 (sí, sona estrany però així és). La diferència no era abismal. Era intergalàctica. Intenteu situar-vos un moment en el context de la situació. Us podeu imaginar el salt generacional que hi ha entre la PC-Engine i les NES, Master System 2 i Atari? Això sí que és un canvi a Next-Gen. És clar, amb aquestes característiques i aquest salt tecnològic, per fi va ser possible realitzar conversions de màquines arcade més que dignes. Que dic dignes. En el cas de la PC-Engine, excel·lents: havia aparegut en escena una tremenda consola que era capaç de portar per primera vegada l’experiència arcade fins als televisors de les llars. Sí senyors, aquesta va ser la primera consola que ho va aconseguir. I fidelment, per si fos poc.

I així va ser com va irrompre amb gran força a les llars del seu Japó natal a finals dels 80. La PC-Engine va gaudir d’un gran èxit entre els jugadors nipons de l’època, marcant unes importants xifres de vendes que van servir perquè la gran N prestés molta atenció a la nova criatura que havia aparegut al mercat, ja que fins i tot va aconseguir amenaçar seriosament aquest lloc de privilegi en el qual s’assentava. I tot, sense comptar amb les grans franquícies amb què comptava Nintendo. Però és que no era per menys, benvolguts companys. La PC-Engine era una petita virgueria tecnològica que, a més, no funcionava amb els típics cartutxos que usaven la NES, la Master System o l’Atari, no. La PC-Engine es desmarcava totalment de la competència: els jocs venien en uns singulars, súper xulos i reduïts cartutxos, les HuCard. Aquests “cartutxos targeta”, aproximadament de la mida d’una targeta de crèdit i amb una mica més de gruix que aquestes, van ser també creació d’Hudson Soft i estaven basats en una tecnologia que havia aparegut anteriorment per a sistemes MSX (a part de que aquestes targetes venien en les mateixes caixes d’un CD-Rom de sempre, podent donar lloc a possibles confusions. Però això no era un problema, més bé una curiositat). Com no havia de triomfar semblant creació? Si és que tot en ella era espectacular. I per rematar, va ser una de les pioneres en utilitzar la tecnologia CD-Rom per als seus jocs, llançant en 1989 (sí, en el llunyà 1989) un lector de CD-Rom extern que se li s’acoplava a la PC-Engine original, oferint molta més capacitat de memòria per als jocs, especialment per RPG’S, més capacitat per a uns gràfics xulíssims i un àudio d’una qualitat superba. Amb tot això que us acabo d’explicar, segur que ara no us estranya, o en tot cas us estranya menys, que gaudís d’un rotund èxit al Japó, oi? Gràfics excel·lents en pantalla, amb uns colorits a anys llum de la competència i, el millor de tot, amb ports molt bons i molt aconseguits de les coin-up dels salons recreatius. I amb una estètica trencadora i minimalista. El que sí heu de preguntar-vos és el següent: què es va fer o que va passar perquè fracassés en els mercats europeus i americans?

Què PC-Engine em compro? I perifèric? System Card o Arcade Card? Crec que la butxaca no dóna per a tant…

Després del gran èxit aconseguit a les terres del sol naixent, on els jugadors japonesos van gaudir d’excel·lents títols tècnicament molt superiors en tot als jocs de la NES i la Master System 2, per a 1989 en NEC van decidir que ja era hora de donar el salt al gran oceà i comercialitzar la seva criatura als Estats Units i a Europa. Per a això, van cometre algun error que altre pel camí. El primer: canviar el disseny de la PC-Engine original, passant de la minimalista, preciosa i blanca carcassa japonesa a una més lletja i grandota carcassa rectangular de color gris fosc que no li asseia gens bé, sobretot si es comparava amb la versió “japo”. A més, li van canviar el nom: TurboGrafx16 als EUA i Turbografx a Europa (personalment crec que el nom original no es degué d’haver canviat, però bé, la diferència de cultures té aquestes coses).

Però a part d’això, les coses no van anar bé des del principi. Gens bé. Malgrat que es van destinar equips formats per antics membres de NEC, que es van encarregar de traduir els jocs a l’anglès per a la venda als EUA i de preparar les campanyes de màrqueting, les vendes van ser paupèrrimes. Per què? Doncs perque els majors problemes als quals es va enfrontar la TurboGrafx16 als EUA van ser estos dos:

– L’aparició de noves consoles amb xips reals de 16 Bits: l’acabada d’estrenar Sega Mega Drive (Gènesis als EUA), que havia entrat pegant molt fort en el mercat americà gràcies a la potència del Motorola 68000 de 16bits junt amb una molt ben organitzada i agressiva campanya publicitària amb uns excel·lents jocs esportius (hoquei i futbol americà) i la poderosa Súper Nintendo que ja planejava sobre l’horitzó, presta a ser llançada definitivament al mercat, van llastrar de gran manera a la consola de NEC. A més, Sega i Nintendo comptaven a favor seu amb franquícies més populars i més capacitat financera per al màrqueting, per la qual cosa en aquest aspecte aviat van tombar a la TurboGrafx16 i es van repartir el pastís entre elles dues.

– La comercialització de moltes versions de consoles, perifèrics i expansions: aquest fou, almenys per a mí, el més gran error. En NEC van prendre una sèrie de decisions fallides (alguna cosa similar al que li va passar a Sega uns anys més tard). Es van començar a llançar diferents versions de la consola, amb diferents noms i amb diferents revisions del lector de CD-Rom i amb més varietat en les System Card (ara us parlo d’elles), que van confondre molt, i més en aquella època sense internet, als jugadors. Una mostra de com les mateixes versions es deien de diferent manera depenent de si es llançava al Japó o als EUA:

PC-Engine (Jap), TurboGrafx16 (EUA).

PC-Engine CoreGrafx CD-Rom2 (Jap), TurboGrafx16 CD-Rom2 (EUA).

PC-Engine Super CD-Rom2 (Jap), Super Grafx CD-Rom2 (EUA).

PC-Engine Duo (consola PC-Engine amb el CD-Rom integrat) al Japó, Turbo Duo als EUA.

Que, a què mola tant de nom? Doncs no està tot aquí. Encara queda el millor: amb el llançament de la primera unitat externa de CD-Rom, es van treure les System Card, unes targetes d’obligat ús en el CD-Rom que servien per expandir la memòria ram i afegien noves característiques i funcionalitats a la màquina i així poder oferir jocs amb millors gràfics encara i de les que es van anar traient versions renovades i actualitzades (1.0, 2.0 i 3.0), i fins i tot es va arribar a treure una Arcade Card amb 2M de memòria extra especialment per a jocs de recreativa, però aquesta ja no va arribar a sortir del Japó. Amb això, NEC havia creat una gran confusió entre la gent de l’època (cosa molt normal en aquells anys en els videojocs), era un embolic i un destorb: System card, Super System Card, Arcade Card Pro, que podien venir integrades en la consola o per separat si la teva consola no era de les últimes versions… per si no hi havia prou embolic encara jajajaja. Tot molt clar i concís. Us adjunto aquest esquema que he trobat per internet i que vilment m’ho he agenciat jajajajaja però només per vosaltres. Atenció:

Consoles:

1) PC-Engine, core grafx, core grafx 2: La consola original i les seves successores que només són variants estètiques. Com pots imaginar, corren HuCards japoneses. Si tens l’adaptador de regió dalt assenyalat, poden córrer les americanes. Hi accessoris de CD-Rom2 de diferents tipus, i necessites una System card externa per córrer els jocs. Si uses una System card 3.0 amb Cd-ROM en una d’aquestes consoles, pots córrer tots els jocs menys Super Grafx i Arcade Card. Amb una Arcade Card Pro pots córrer tota la biblioteca de PC-Engine en Cd-ROM i Hucard. Els CD-ROM que fan servir discman solen tenir problemes amb l’engrani, pots adquirir-lo amb un de nou o comprar un engrani per 10 xapes en ebay.

2) PC Engine Duo: És una consola integrada amb CD-ROM i system card 3. Les seves úniques desavantatges són els condensadors que de vegades fallen, es poden reemplaçar o comprar una amb condensadors nous. Amb una Arcade Card Duo pots córrer tota la biblioteca de PC-Engine, i igualment pots comprar un adaptador per córrer jocs de HuCard americans.

3) PC Engine Duo-R: Estèticament diferent de la Duo normal, però ofereix la mateixa un PC-Engine amb cd rom i System card 3 integrada. No sol tenir el problema dels condensadors, i hi ha un model (RX crec) que ve amb el control de 6 botons.

4) Turbo Grafx-16: Igual a un PC-Engine de l’opció 1, però en variant americana. La System Card 3.0 americana és molt cara, tot i que s’estan desenvolupant opcions Homebrew per substituir-la (Dic 2015). No hi ha arcade card americana, però amb un adaptador es pot utilitzar la system card o arcade card japonesa.

5) TurboExpress: és una TurboGrafx portàtil, només pot utilitzar HuCards.

6) Supergrafx: Va ser una següent generació de consola, amb bàsicament un altre VDP que fa servir un altre pla de scroll i 64 sprites més, a més de 4 vegades més RAM. Només hi ha 5 jocs exclusius per a la consola. I dos més de pc engine amb suport del maquinari. Té compatibilitat amb tota la biblioteca de PC-Engine. Pot connectar-se una unitat de CD-ROM compatible, i tenir accés a tota la biblioteca. Només recomanable si t’interessen els 5 títols disponibles.

Hi ha més variants (més? Jodeeer jajaja), però aquestes són les més comunes. Pel que fa a accessoris, hi ha un multitap per utilitzar 5 controls.

Important: cal esmentar que la consola original, tant la PC-Engine japonesa com la Turbografx16 americana, tenen port per només un control. Calia adquirir a part un adaptador que permetia endollar 5 comandaments.

Ufffff, queda clar? Doncs no sé què dir… Però espereu, que encara hi ha més:

Tipus de jocs amb requeriment de maquinari diferent:

1) HuCards: Qualsevol consola que escullis pot córrer aquests jocs, però sí que hi ha bloqueig físic per regió. Si vols jugar jocs d’una altra regió, necessites per força un convertidor, un mod de regió o una consola de cada regió. La biblioteca és molt àmplia.

2) CD-Rom2: jocs en CD que utilitzen la System Card 1.0 o 2.0. Es necessita una consola amb accessori de CD-ROM i la targeta 1 o 2, ja sigui integrada o part. La biblioteca és àmplia.

3) Super CD-Rom2: jocs en CD, però que necessiten la System Card 3.0. Es necessita una consola amb accessori CD-ROM i la targeta 3.0, ja sigui integrada o part. La biblioteca és molt àmplia.

4) Arcade Super CD-Rom2: jocs en CD, però necessiten l’Arcade Card. Es necessita una consola amb accessori CD-ROM i la targeta d’arcades Card Duo o Pro, depenent si és una consola Duo o normal, cal aclarir que la Pro funciona en les dues però és més cara. La biblioteca és molt petita.

Els jocs en CD (2, 3 i 4) no tenen bloqueig de regió, però les system card i arcade card si. No obstant això si la consola té una system card integrada, els jocs no revisen regió alguna i funcionen.

5) SuperGrafx: Són jocs en Hucard, que literalment són per Supergrafx. La biblioteca és de 5 jocs únicament, però el supergrafx és retro compatible amb PC-Engine.

A més, abans que Sega tragués la Nomad (MegaDrive portàtil), NEC ja va treure la versió portàtil del seu PC-Engine, la TurboExpress. Funcionava amb les mateixes HuCards de la consola de sobretaula, amb una pantalla igual a la de la Game Boy, solament que a color i capaç de mostrar els mateixos 482 colors en pantalla d’una paleta de 512 que la PC-Engine original. Una passada. No va triomfar pel mateix que van pecar les portàtils a color d’aquells anys: el desorbitat consum de piles. I també com a curiositat, NEC va treure una versió (sí, un altra) semi-portàtil i que és molt poc coneguda, la PC-Engine LT. La seva estètica és com la de la Game Boy SP (bé, a l’inrevés jajaja, que aquesta va sortir abans que la SP), amb una pantalla integrada i retràctil i que es connectava a la xarxa elèctrica. Una versió més que, tot i que molona i molt original, només feia que incrementar el nombre de versions i confusió que ja existia sobre la videoconsola. Això sí, us podeu imaginar com de buscada està aquesta PC-Engine LT pels col·leccionistes.

Si jo, que ja porto algun temps amb això de la PC-Engine i els seus perifèrics i altres, ja estic una mica marejat de tant model i configuració, m’imagino que tot aquell que estigui llegint aquest article i no tingui gaire idea sobre la consola estigui a punt d’enviar a la merda el reportatge i llençar per la finestra l’ordinador o el mòbil jajajajajaja. Doncs penseu com es quedarien la gran majoria de jugadors d’aquells anys 90! I sense un internet a on poder demanar informació al respecte. O siga, pitjor que intentar fer un sudoku després d’empinar el colze ben empinat jajajaja.

Així que, amics i amigues, ja sabeu els grans motius de perquè no va triomfar la PC-Engine fora de les fronteres orientals: les noves màquines de processadors de 16 bits reals de Sega i Nintendo (i no de 8 com la PC-Engine)  i, sobretot, el embolicat i complicat entramat de consoles, perifèrics, system cards i noms amb que NEC va aclaparar als jugadors. Hagués estat molt més fàcil no treure tant i condensar-ho tot en una mateixa consola, deixant si de cas com a opció l’Arcade Card Pro o Duo i posant-li un nom mega potent. Però clar, això és molt fàcil dir-ho ara des de la perspectiva que ens dóna el poder veure el passat. En fi, una llàstima.

Buf, espero que amb aquestes dos imatges puga il·luminar un poc més la visió sobre aquesta consola i les seues versions.

Jocs

I per acabar, com no, us parlaré una mica del que oferia la PC-Engine: els jocs. És molt curiós veure com amb un xip de 8 Bits i un dedicat de 16 Bits exclusivament per als gràfics, el que sobre el paper és tenir menys potència que els seus rivals de Sega i Nintendo, la qualitat tècnica que es va aconseguir en els jocs i com va poder rivalitzar en aquest aspecte tan dignament de tu a tu amb els títols de Mega Drive i SuperNes. Més que això fins i tot, ja que els va superar en molts casos, sobretot en les conversions de videojocs arcade. Hi ha que tenir en compte, que la capacitat de mostrar 482 colors en pantalla era tot una passada en l’època, la Súper Nintendo era capaç de mostrar 256 colors, sí, d’una paleta de més de 32000 colors, però no tants simultàniament com la PC-Engine. I la Mega Drive 64 colors en pantalla d’una paleta de 512. En aquest apartat, la PC-Engine tombava sense remei a les seues rivals.

Aquesta facilitat per rebre fidedignes conversions amb una capacitat impròpia d’una consola de 8 bits, va permetre que el catàleg de PC-Engine s’omplís de shoot’em ups, la gran majoria d’una gran qualitat i d’una factura irreprotxable, tenint un els catàlegs de matamarcians més complets de totes les consoles de 16 bits: Gradius 1 i 2, Soldier Blade, Super Star Soldier, Blazing Lazers, Gate of Thunders, Lord of Thunders, Daedal Twin Bee, Parodius, Air Zonk (boníssim), Dragon Spirit, Salamander, R-Type (riu-te del de Super Nintendo, aquest no sufreix les ral·lentitzacions que sí té la màquina de Nintendo)… I és que quasi tots ells són superiors a les possibles versions que també van sortir per Mega Drive i SuperNes. Com ho van fer amb un xip de 8bits? Perquè alguns són en CD-Rom amb les system cards i així es pot entendre, però d’altres, com el R-Type, van sortir només en el format de les HuCards (els cartutxos originals de la consola). Al·lucinant.

El Air Zonk. No deuries deixar de provar aquest joc. Brutal.

Però no només de shoot’em ups va viure la PC-Engine, ja que té un catàleg d’allò més divers i complet, amb excel·lents plataformes, RPG ‘s i algun que altre joc de lluita:

Bonk s Adventure, Bonk ‘s Revenge i Bonk’ s Big Adventure (l’equivalent en PC-Engine a Sonic i Mario, fou la mascota de NEC, tant de moda en els 90), Splatterhouse, Ninja Gaiden, Ninja Spirit, els Bomberman’93 i ’94 de la pròpia Hudson, fins i tot va arribar a rebre conversions de franquícies sagrades de la pròpia Sega i que a més van arribar a ser tan bones com les tretes per a la pròpia Mega Drive, com ara Out Run, Altered Beast, Golden Axe, Fantasy Zone, Power Drift, Shinobi… increïble, però cert.

Pel que fa a RPG s, pot ser que cregueu que en ser tot el catàleg tan arcade no va rebre cap títol. Doncs us equivoqueu:

Neutopía i Neutopía 2 (atenció amants dels RPG’s), l’equivalent al Zelda de Nintendo. Un joc de mecàniques molt similars a aquest i amb una història interessant. Si t’agraden els RPG s, no dubtis un instant i prova’ls, segur que no et deixen indiferent. També va rebre els populars Ys de Falcom, Ys Book 1 & 2, Ys III: Wanderers from Ys i Ys IV: The Dawn of Ys. No oblidar tampoc de Cadash, Dungeon Explorer 2, Dragon Slayer, Dragon Half…

I això sense comptar amb els jocs eròtics que van sortir al Japó (aquesta lívid febrosa dels orientals jajaja) i que en part van ser també partícips de l’èxit de la consola en orient, ja que la censura de Nintendo sempre va estar molt present en tot el que va fer (i fa). Però d’aquest catàleg no vaig a parlar-vos, si us interessa només heu de googlejar una mica.

I personalment, i ja per acabar (heu de perdonar-me que m’hagi expandit tant, però és que hi havia molt que explicar), us vaig a nomenar tres jocs que són especials i que demostren la qualitat i el bon fer que va tenir aquest sistema:

Street Fighter II Champion Edition: tremenda conversió del mític títol de Capcom. Una de les millors versions (sino la millors) que es va treure en el seu dia per a qualsevol consola de 16bits, ja que va aconseguir apropar-se més que cap de les seves rivals a l’experiència que oferia l’arcade, i ja és dir, tenint en compte la potència de les plataformes rivals. El pad original de PC-Engine només comptava amb 2 botons, de manera que NEC va comercialitzar un pad de 6 botons pensat especialment per a aquest joc. Realment s’ho mereixia. Proveu amb l’emulador i compareu amb les versions originals de Mega Drive i SuperNes. Ja em direu si és normal que es fes “això” amb un xip de 8 Bits.

Akumajō Dracula X: Rondo of Blood: un dels millors jocs de Castlevania per a totes les consoles en general. Es va aprofitar increïblement bé el que oferia el CD-Rom, ja que la introducció és molt molt bona, amb uns gràfics gairebé com si fos una sèrie manga, i el joc en general és una passada, tant en gràfics, com de música, com de factura tècnica i com d’història. Si no ho l’has jugat mai, que sàpigues que t’estàs perdent un grandíssim joc. A més, és un Castlevania!

Bola de Drac Z – Idainaru Són Gokuu Densetsu: un dels més curiosos i (personalment) millors jocs de Bola de Drac que vas a trobar-te. El seu peculiar sistema de combat al principi et deixa més perdut que un hobbit en un partit de la NBA, però quan ja saps com va la seva mecànica, és molt addictiu i ràpid. A més, els gràfics que atorga el CD-Rom són genials, del millor que es va veure en les 16bits. I per si fos poc (i açò es molt gran i emociona molt), la intro del joc és el propi opening original de Bola de Drac Z emès per la tele! El mateixet, i amb la seva mateixa cançó original (Cha-la Head Cha-la), cosa que cap joc de Goku ha tingut mai, i mira que han tret jocs de Bola de Drac. Des Tao Pai Pai en la Torre d’en Karin, a la lluita contra Cèl·lula, es va repassant fidelment amb Goku els combats més importants de Bola de Drac i Bola de Drac Z (quan es va comercialitzar no s’havia arribat encara a la saga del Monstre Bu). Imprescindible. I més encara si ets fan de Bola de Drac.

En fi, la PC-Engine va ser una consola avançada al seu temps (1987). Va albergar solucions tècniques que en la seva època eren sorprenents i avançades, convertint-se en una de les videoconsoles més exitoses i estimades (encara a dia d’avui) al Japó. A més, compta amb un ampli i molt variat catàleg de videojocs en el qual pots submergir-te per trobar veritables joies que et sorprendran gratament, tant per qualitat tècnica com per l’entreteniment i addicció que et van a proporcionar. La seva sortida al mercat internacional va ser una gran fallida, i a Europa no es va arribar a comercialitzar oficialment (hi va haver alguns intents no oficials que van fer arribar algunes remeses de consoles, per això hi ha tan poques unitats a Europa de la Turbografx), i va ser eclipsada per les franquícies i poder econòmic de Sega i Nintendo. Però això no lleva que a dia d’avui puguem contemplar i veure el que realment va donar de si la PC-Engine. I el que va significar. Gaudiu dels jocs d’aquest sistema. Creieu-me, val la pena abraçar la PC-Engine. No us en penedireu.

Ahí va una sèrie més d’imatges que crec que poden ser interessants. Espero que amb aquest extens article hi pugau tenir més clar l’embarullada història de la PC-Engine:

Això es tot. Disculpeu-me que ho hagi fet tan extens però, com veie, hi havia molt que explicar.

Fins aviat!!