Hatred

“My name is not important. What is important is what I’m going to do” Aquesta frase passaria a la història dels videojocs si vingués d’un joc de Rockstar, però com ho ha fet Destructive Creations (qui son aquests? algú em pot il·luminar?) doncs ningú la recordarà.

Però de què va el joc? Doncs en aquest joc controlem en Siset, un veí normal i corrent. Quant veu que tothom sua de portar mascareta i respectar la distància de seguretat; actuaria com ho faria una bon ciutadà: agafar un AK-47 i fotre trets a tort i a dret.

Fes com el prota i respecta sempre la distància de seguretat quan surtis al carrer.

Ho sento, és broma. El nostre prota no és així. Ja podeu maleir-lo perquè fa el que fa sense justificació (per què no ens semblaria tant malament si sabem els motius i té sentit el que fa?). No sabem ni esperem res d’aquest personatge. I si li sumem que pots rematar als ciutadans que sobreviuen a les teves bales d’una manera una mica forta (sense arribar als nivells de Manhunt, no patiu), la polèmica està servida. Això va ser llavors al 2015; ara per ara, el joc sembla tan oblidat com el procés. Tot i que això podria canviar en un futur proper….

Bé, ja sabem com és el protagonista, però el joc és divertit? Osti, ets un pervertit. M’agrades. Doncs… sí; és divertit: acció immediata sense cutscenes de 20 minuts ni QTEs ni res típic dels jocs d’ara. Una petita escena abans de cada missió i ja pots començar a matar tranquil·lament. El joc té escenaris força grans sense temps de càrrega ni res. I també son molt destructibles, cosa que embelleix el joc per molt gris que sigui:

Hatred peca una mica de repetitiu però com no dura molt (Steam em xerra que he jugat 5 hores. Així que direm que dura això en normal.) no és gaire accentuat. També és cert que el seu PVP es de 4,99€  i per tant, no puc ser dur amb els defectes (encara menys quan el vaig aconseguir per menys d’un euro a les rebaixes d’estiu), però els mencionaré because why not?

Parlant de defectes, a part de la repetició (les missions es desenvolupen igual, mata a x persones i avança a la següent àrea) el control és una mica problemàtic. No sé si amb teclat i mouse millorarà gaire però uff, costa una mica acostumar-se a apuntar amb el stick dret. També té per defecte la tecla sprint al lloc més incòmode que he vist mai: el botó L3. Podria agafar la posició del stick esquerre i anar corrent més ràpid com més lluny estigui del centre. O també podria haver canviat els controls, cosa que et deixa fer com l’immensa majoria de jocs.

Controlar un cotxe de policia (els únics que pots agafar. En això es realista el joc) es un infern el primer cop i la resta de cops fins que t’hi acostumis.

Ke la rejugabilitat? Doncs la té. Apart de fer la història en diferents nivells de dificultat, té un mode supervivència. Estàs en un mateix escenari i els enemics van venint en waves. Com més facis aquest mode, més puges de rang. I per a què serveix això? Doncs amb més rang, més millores que pots seleccionar abans de iniciar la partida (millor armes, més slots, perks o habilitats extra). En aquest mode pots canviar la música que sonarà per música heavy de creació pròpia. Un detall curiós.

Per acabar amb la ressenya, aquest joc no és recomanable per la història. Com a retrogamers que sou, us pot divertir el seu gameplay directe / arcade. També si us ve de gust desfogar-vos després d’un dia dur massacrant a tot el que surti per pantalla. Ah, i pels amants del programari lliure, aquest joc funciona en Linux directament sense recórrer a apps de tercers.